Josep Miserachs – Jaume Singla

49

Demà, quan es constitueixi el nou ajuntament d’Igualada hi faltarà un dels regidors electes: en Josep Miserachs i Nadal que dilluns ens va deixar per sempre. Ens ha llegat però una herència política i personal molt valuosa: el seu exemple de coratge i coherència.
El coratge amb què va afrontar la seva malaltia, sent impressionant, no és pas el seu únic exemple de valor, tot i que és el més important. En Josep Miserachs va ser un home coratjós tota la seva vida. Ho va ser quan va assumir tasques de govern a l’ajuntament d’Igualada, al Consell Comarcal de l’Anoia o quan el destí el va posar a l’oposició.
Vaig conviure amb en Josep Miserachs una setmana a Bòsnia Herzegovina, just després d’uns aleshores inestables acords de pau de Dayton. Calia ser molt coratjós per moure’s d’un poble a l’altre passant controls de serbis o croats armats fins a les dents, acompanyant a musulmans, la minoria ètnica més amenaçada. En Josep, a més, ho feia com a càrrec públic català. En aquell viatge també hi era un altre igualadí malauradament desaparegut, en Santi Carbonell fent-hi una impressionant feina de documentació. En Xoshep Miserachis -com li deien els bosnians- va saber en tot moment representar el Consell Comarcal i ser el més animós dels companys de viatge. En la tornada la seva maleta era més petita: havia repartit la seva roba entre la gent que la necessitava. Encara avui, tant a Bòsnia com als campaments de refugiats del Sàhara -on també va estar- la roba que hi va deixar en Josep probablement cobreix el cos dels més pobres.
De la seva coherència política en va deixar mostres fins i tot en l’acte del seu funeral a Santa Maria. Els símbols del seu franciscanisme cristià, la medalla de l’ajuntament d’Igualada, la bandera estelada de Catalunya i la reivindicació de Carrasco i Formiguera, un dels seus referents polítics. En Josep Miserachs sabia defensar les seves idees, respectant l’opinió dels altres i en la seva relació amb la premsa -i mira que a vegades en som de bordes- va ser sempre d’anar amb la veritat per davant i sent, al mateix temps, fidel al càrrec que li tocava ostentar.
No sempre el vaig tractar amb prou justesa, però mai m’ho va retreure. “No hi ha res que no es pugui resoldre amb una bona conversa” em deia.
L’exemple d’en Josep Miserachs i Nadal desmenteix tanmateix als que diuen que el “procés independentista” divideix les famílies. En el seu cas les acosta i uneix. Per això m’agradaria que, encara que no sóc de la família d’UDC, diumenge algun militant voti en la consulta interna el que ell hauria votat.
Igualada ha perdut un home coratjós, coherent, lluitador i bon amic.
I la seva família un bon pare, un bon fill, un bon germà i un gran marit.
Jaume Singla