– Hi ha algun motiu que et faci començar a jugar a bàsquet?
Quan era jove practicava dos esports el futbol i el bàsquet, amb 14 anys decideixo que en el món del basquet és més fàcil triomfar pel nombre de practicants.
– Vas començar a jugar al Club Bàsquet Igualada des d’un primer moment?
Sí, el meu germà i jo vam estar un any on només entràvem, no jugàvem i va ser la temporada següent quan vàrem començar a jugar amb una categoria dos anys més gran que nosaltres, és a dir nosaltres érem infantils i ells eren cadets.
– Hi ha algun entrenador que t’hagi marcat per sobre de tots els altres has tingut?
Sí, la veritat és quan jo era cadet, el David Soteras que llavors era jugador del primer equip, molt bon jugador per cert, ens va esprémer molt físicament a base d’exercicis defensius molt intensos que no eren el meu fort. També exercicis d’estiraments, que en aquells temps jo no sabia ni el que era estirar.
– En el moment en què comences a jugar al club imagines que arribaràs a jugar el primer equip?
Només començar, tant el meu germà com jo despuntem. També m’agradava molt i al final aquest esport és com tots si t’agrada, a base de treball, ho vas veient factible. En el meu cas quan era cadet vaig fer unes proves al Barça amb el Ivàn Sala d’entrenador, eren unes proves d’un sol dia i no em van agafar però si fas unes proves el barça ja dius potser és que sí que tens talent.
– Actualment jugues de escorta, has jugat sempre en aquesta posició?
Bé en un principi jugava de base però quan jugava amb el sots-21 el meu germà tenia més domini de pilota que jo i crec que per necessitat del equip van decidir que ell jugués de base i llavors em van posar a mi dos.
– Què recordes del debut amb el primer equip?
Qui em va fer debutar va ser l’Emili Díez que anava amb el Raül Caballero de segon, aquell any entro en dinàmica del primer equip on vaig coincidir amb el David Soteras el meu primer entrenador i bé recordes aquells anys doncs molt motivat i il·lusionat.
– No sé si estàs d’acord amb mi si et dic que les Comes té una espècie d’efecte especial que fa que molts rivals durs caiguin batuts en terra igualadina. Recordes algun cas en concret on hagis notat aquest efecte?
Mira aquest efecte el recordo perfectament en la temporada 2002-2003 quan estàvem a Copa Catalunya vam aconseguir convertir les Comes en un fortí perquè hi venia molta gent. Llavors més que les Comes com a pavelló, diria que més aviat era l’ambient que produïa la gent omplint les grades fins a vessar i això va fer que ens donessin les fases finals d’aquell any a Igualada. Aquell camp ple de gom a gom donava l’impuls als jugadors que necessitaven per batre els visitants. És tota una llàstima que avui en dia no passi com en aquells temps i seria molt interessant poder recuperar aquell ambient ja que com a jugador et posa la pell de gallina.
– Quin és el moment més especial que t’ha donat aquest esport?
La veritat és que n’hi ha molts, de fet sinó no seguiria, amb l’edat que tinc, però si m’he de quedar amb alguns, recordo sobre tot l’any que vam pujar de categoria fent les finals a les Comes. Va ser un any que jo era molt jove i tots els amics em venien a veure. Recordo fer un bon partit en les fases finals jugades aquí a Igualada amb el camp a vessar, recordo guanyar la final i tota la pista va quedar ràpidament envaïda de gent i de nens. Jo suposo que aquests moments quan fas vibrar la gent que ve a veure’t et fan sentir realment especial. Un altre moment especial, però aquest més a nivell més personal, va ser l’any passat a les finals, on entro la cistella guanyadora a l’últim segons; no havia fet mai un bàsquet d’aquest estil, moment on tots els companys se’t tiren a sobre. Simplement fantàstic.
– Amb 33 anys i després de vint-i-una temporades al club, 16 temporades al primer equip i 5 d’elles com a capità, quins plans tens pel futur?
El meu objectiu a curt termini és acabar bé l’any tot i que crec que no és fàcil ja que costa molt venir a entrenar perquè no hi ha un objectiu del tot clar ara que ja tenim la permanència però la meva idea és seguir jugant. Procurar que la meva família estigui a gust a casa quan jo me’n vagi a jugar ja que ara mateix acabo de tenir el tercer nen i sortir de casa a les vuit per anar a entrenar és complicat però si físicament estic bé intentaré seguir fins el cos em digui prou. Estimo aquest esport com res a la vida i mentre els entrenadors em vulguin espero poder gaudir-lo moltes temporades més.
PAU CASTELLTORT
