Jordi Quintana: “Tenim un país realment espectacular i ple de contrastos”

105

Sóc Jordi Quintana, sóc pierenc i treballo a Ràdio Igualada, on em dedico sobretot a la informació esportiva. Durant un temps m’he dedicat, en les estones lliures dels caps de setmana i vacances, a viatjar per tots els municipis de Catalunya. En cada poble que he visitat m’he autoenviat una postal, de manera que guardo un record dels 947 municipis de les 42 comarques del meu país. Ha estat una gran aventura.

Com és que se’t passa pel cap fer una cosa així? Visitar tots els pobles, i, per adobar-ho més, enviar-te a tu mateix una postal d’on has estat? Una mica friki, també, no?
És una frikada total, sí. No et faci res dir-ho, perquè ho és. Devia ser cap a l’any 2002 que comença a ballar-me pel cap la possibilitat de fer alguna cosa així. A mi sempre m’ha agradat molt voltar pels pobles de Catalunya, ja em pensava que n’havia vist molts, però després me’n vaig adonar que no era així. Però no va ser fins el 2012 que m’hi vaig posar, aquell any vaig fer un parell de comarques, l’Alt Penedès i el Garraf. I el 2016, un dia durant les vacances d’estiu, m’hi vaig tornar a posar, de manera que vaig visitar més de 200 municipis, l’any següent vaig fer-ne 600 més, recordo que vaig començar per Nalec, a l’Urgell. Finalment, aquest any he acabat la trentena que em quedaven.

Però quin és el motiu de fer quelcom així? És per un motiu d’afició, perquè t’agrada la geografia? Era una prometença, potser?

No, no què va. Simplement va ser una idea que va sorgir, com aquelles bombetes que sorgien als tebeos. Em va passar pel cap, i em vaig preguntar a mi mateix per què no podia trepitjar tots els pobles del meu país. Tots. Vaig mirar a veure quants municipis hi havia, i me’n sortien 947. I vinga, som-hi. Tenia ganes de fer-ho. Va ser una decisió completament espontània.

I com t’ho feies?

Em feia una ruta des de casa. Posava el gps al cotxe, i me n’anava al primer poble que tocava de la llista. Buscava una bústia, tirava la postal, i, apa, tornem al cotxe i al següent poble. En alguns llocs no hi havia bústia, però llavors posava la postal d’aquell municipi a la bústia del poble del costat. No se me’n va escapar ni un. Vaig poder, finalment, trepitjar tots els pobles de Catalunya. En alguns m’hi quedava a dinar, però sempre, sempre, anava a casa a dormir cada dia. M’ho he passat de conya, fent-ho. Ha estat com una mena de recerca dels meus orígens, com a català.

La teva aventura s’ha fet una mica viral, la coneix molta gent gràcies a la premsa nacional i a les xarxes socials. Quina conclusió en treus, de tot plegat?

La primera és que tenim un país realment espectacular. Evidentment que hem d’anar de viatge als llocs més llunyans, turístics o el que tu vulguis, és clar que sí. Hem de veure món i no ens podem menjar el melic. Però no ens hem d’oblidar mai de Catalunya. Tenim un país especial, amb uns contrastos realment molt bonics. Pensa que m’he fet el país, podríem dir, gairebé de tirada. De l’alta muntanya pots passar en pocs minuts a trobar-te amb el mar. Et trobes paisatges treballats gràcies a l’agricultura, et trobes indústria… Hi pots veure de tot en una mena d’ecosistema o de microclima, no sé com dir-t’ho. Però que el fa especial. És el que més m’ha agradat, tots aquests contrastos en un espai tant petit.

Viatjaves sempre sol i amb el teu cotxe?

Sempre. Amb el meu cotxe i tots els pobles els he fet sol.

Pregunta tòpica: quin és el poble que més t’ha agradat, i quin el que menys?

Ui, això és molt complicat. A tot arreu m’han tractat sempre molt bé. No m’he sentit en cap ocasió foraster, a la meva pròpia terra. A vegades anava a un poble que, podríem dir, “de mala mort”, i em pensava que la gent em miraria malament, i no va ser mai així. Em van sobtar molt els pobles del Pallars Sobirà, al pirineu lleidatà, els que són molt amunt en altura, i molt allunyats, diríem, de la civilització. Et ve al cap de seguida com s’han fet, aquests pobles. Què va dur a un grup de gent a establir-se allí, tant lluny de tot. A tot arreu hi viu gent, encara. A Catalunya no hi ha pobles fantasmes, com passa en d’altres llocs. Ho trobo meravellós, de debó.

No n’hi havia prou amb anar-hi, sinò que t’havies d’enviar una autopostal? Per què?

Quan vaig començar a plantejar-m’ho no sabia què fer, si fer-me una foto a cada lloc, no ho sabia. Llavors encara no hi havia la possibilitat de fer-se fotos amb el mòbil, estem parlant del 2002. Així que vaig pensar en les típiques postals. Era un simple tros de cartró, on hi posava el nom del poble, el número de la meva visita, i el dia. Amb el seu segell, és clar. El primer poble que vaig fer va ser Sant Llorenç d’Hortons, a tocar del meu poble, i el darrer, Piera, casa meva.

Correus ha funcionat bé?

Hi ha cartes que no m’han arribat mai. A lo millor en algun poble no obren mai la bústia… Altres postals m’han arribat molt tard.

Què faràs, amb totes aquestes postals i aquests records?

No ho sé. De moment, ja ho he mostrat públicament, al que són avui les “àgores” del segle XXI. Però vaja, això era una cosa per mi, no és com un llibre, que ja l’escrius per al futur lector. Si no ho hagués ensenyat, tampoc hagués tingut cap trauma, però m’ha agradat la reacció que ha tingut la gent. En general tothom ho ha trobat interessant, m’he quedat sorprès.