Jordi Cornudella: “Fer un musical amb nens és una feina apassionant”

100

Soc músic, clarinetista i compositor. Soc de Terrassa. He compost la música del musical que l’Olla Expressa presenta aquest cap de setmana “A la feina, Minairons”, així com la de “El zoo d’en Pitus” i “La granja animal” que havien representat en anys anteriors.

Enguany presenteu l’obra “A la feina, Minairons!”. Què podrà veure el públic?
El públic podrà veure, una llegenda, un conte popular del Pallars com són els Minairons portat una mica a l’actualitat. Els Minairons són uns follets que viuen dins un canut, que treballen molt bé i molt ràpid sota el lema “Què farem, què direm?” i les persones els han de donar feina. La llegenda original explica que si al tercer cop que et fan la pregunta no els respon, et maten, però en l’adaptació que han fet el Pep Farrés i el Joan Mateu, no et maten sinó que t’empetiteixen fins arribar a la seva mida. En el musical que presentem la gent podrà veure què passa quan els Minairons, que estan acostumats a viure i treballar al camp, de cop i volta els portes a la ciutat i els fas fer feines de ciutat.

És difícil adaptar un conte per convertir-lo en un musical?
Jo crec que té els seus reptes i més aquest, que és el primer musical de creació pròpia que fan. Aquí s’han tret idees d’un lloc i d’un altre, però convertir una llegenda que s’explica ràpidament, en un musical d’una hora de durada, té les seves dificultats.

La música que has creat per a l’obra, en què l’has inspirada?
Per escriure una música, a part de tot el temps que estàs escrivint, també hi ha tot el temps que estàs pensat i per evidenciar aquest xoc entre la vida dels Minairons als Pirineus amb la vida de ciutat, vaig pensar en crear dos estils de música diferents. Un estil de música més moderna, amb uns tocs de música llatina per representar aquells que viuen a ciutat. I per als Minairons una música més trobadoresca, amb cadències molt medievals. També se’m va acudir col·locar-hi alguna cançó popular del Pallars. A mi tot el tema de les músiques populars, les cançons tradicionals m’interessa moltíssim i vaig pensar que era una bona oportunitat. Vaig fer treball de recerca i hi he inclòs un parell de melodies del Pallars.

Quin ha estat el procés de creació de l’obra?
El procés és molt semblant cada any. El Pep Farrés i el Joan Mateu fan el guió, el Joan fa les lletres de les cançons i amb mi ens reunim quan està força embastat; em passen les lletres de les cançons de les quals penso què s’hi podria avenir més, quin estil de música i musico els versos. Amb el Joan anem retocant sobre la marxa els versos perquè quedin bé amb la música. Quan està tot musicat, amb en Pep mirem si fa falta alguna música de transició entre escenes, si fa falta escurçar o allargar alguna peça perquè quadri l’escena. Aquesta música la treballen les noies que l’ensenyaran als nens i les noies que faran les coreografies. I durant setmana de bogeria, uns nens i nenes que no tenien ni idea de què es trobarien, treballen moltíssim: ballen, canten, es fan els vestits, els decorats i tiren en endavant l’obra.

Enguany la franja d’edat dels nens i nenes que actuen a l’obra és més baixa que l’any passat, que eren adolescents. S’està treballant bé, es nota molt la diferència?
Jo crec que tenen moltíssim entusiasme i energia i treballen amb una il·lusió molt gran. És una franja d’edat molt agraïda i potser són una mica menys conscients del que estan fent, és més un joc per a ells. Desborden energia, s’ho passen molt bé i la inconsciència a vegades també és positiva perquè fa sorgir la naturalitat.

És imprescindible que els nens i nenes que intervenen a l’obra sàpiguen cantar?
No és un requisit indispensable. Els primers musicals que es van fer els organitzava la Coral Gatzara encara que s’hi podien apuntar nens de fora, però hi havia una base coral. Ara la majoria de nens i nenes no tenen nocions de cant coral i en una setmana han d’aprendre a cantar des de dalt d’un escenari, tirant la veu enfora, cantant fort, però tot acaba sortint bé.

Com va ser que un terrassenc s’impliqués en aquest projecte de l’Olla Expressa?
Jo coneixia la Mariona Mateu de l’ESMUC i quan volien fer El Zoo d’en Pitus no existia cap música feta per a l’obra. Jo ja havia escrit algun musical i van demanar-m’ho. Des d’aleshores he continuat cada any. Quan em van proposar de fer la música per a El zoo d’en Pitus, malgrat m’ho van explicar, no m’imaginava la dimensió que tenia això i em va sorprendre moltíssim. I em vaig enamorar del projecte.

L’any passat es va fer a l’Escorxador i enguany es torna a fer al Teatre de l’Ateneu. És una manera de treballar molt diferent?
Molt. L’any passat va ser un projecte molt ambiciós. En un teatre es treballa a la “italiana”, amb el públic davant i allà era una escenari a tres bandes i els músics al darrere. A l’hora de dirigir -i això és feina del Pep- se’t multipliquen les dificultats, tot és a la vista. I a nivell de música també es va notar perquè l’Escorxador és un lloc fantàstic però l’acústica no és la millor de totes, ressona molt, el sostre és molt alt, treballar amb les veus també és complicat… Quan tens 50 nanos cantant en una direcció la persona que rep la música la rep molt clarament; quan tres bandes han de sentir la música és molt complicat. Però va ser un repte que es va assolir. Jo, personalment, prefereixo el teatre.

La música és en directe?
Sí, tenim quatre músics: un pianista, un trompetista, una saxofonista i un percussionista.

Cristina Roma @crisroma67