El joc dels disbarats

25

PERE PRAT opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.catHi ha qui es veia important. Havia passat de fer un exercici constitucional teòric a ser un senador heroi. Donava conferències a gent que volia bones notícies. Ments enfebrades i quixotesques assedegades per sentir que tot estava preparat i pensat. Així els desvetllava ‘grans secrets’, que han acabat beneficiant els serveis d’intel·ligència que treballen per descarrilar el procés. El joc dels disbarats.

Ara es diu que eren rondalles a la vora del foc. Però aquestes filtracions imprudents sols posaran nous entrebancs. Ha servit per atacar el partit republicà per haver donat aixopluc a un il·luminat. I també s’ha aprofitat per posar al mateix cove l’anada a Brussel·les. Així uns bocamolls -protegits per l’estat- parlen de ridícul, malgrat l’èxit de la trobada europea. I altres utilitzen la mort d’una nena a Blanes, per pregonar que amb el que va costar aquest acte s’hauria pogut tenir una ambulància medicalitzada que potser li hauria salvat la vida. Mesquineses. Fan servir les emocions per escampar porqueria que tapi les pròpies misèries. Són molts els diners malbaratats per les autoritats d’aquest país. Trens d’alta velocitat que no porten passatgers. Aeroports sense avions. Estaments que s’enriqueixen sense que ningú obri la boca. Seus de partits que es fan amb diners, que ningú pregunta de qui són. Obres públiques que es reparteixen per obtenir comissions, encara que no serveixin per res. D’això no se’n vol parlar. I són pecats que s’amaguen amb les errades reals o inventades dels altres.

Tothom mira de defensar els seus confrares. Et defenso, perquè em defensis. No n’hi ha un pam de net. Sembla el país dels disbarats desencadenats, on la visceralitat guia la majoria de les accions. Uns perquè juguen a la intransigència interessada. Altres per ser uns optimistes delirants i revolucionaris d’estar per casa. Tots protagonistes ansiosos d’aparèixer en els mitjans de comunicació. Afany de protagonisme. Ganes de sentir-se importants. Necessiten de l’aplaudiment per justificar el seu procedir. Gent que gaudeix els càrrecs, en lloc de servir-los. De fet ja se’ls reparteixen abans de crear-los. I només saben d’autoritarisme, arbitrarietat, mentides i imprudències.

De la justícia en fan una arma llancívola. Uns tenen jutges estrella i altres estelats. Uns parlen dels greus problemes que tindria Espanya si Catalunya se’n va, altres d’herois i màrtirs de jutjat. Uns de legalitats i altres de sentències de jutges que apliquen lleis injustes. Vivim en permanent confusió. Cadascú fa les seves realitats de les seves percepcions i desitjos. Costa molt construir un país quan es camina entre l’amenaça i el pacte. Però a poc a poc es van fent passes endavant, encara que sempre amb l’ai al cor. S’avança malgrat les dificultats del camí. Així es fa més forta la voluntat de ser.

Pere Prat