Joc de trons

19

PERE PRAT opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.catSovint es parla dels alts estaments de la societat. Hi ha coses que tothom sap, però es callen. A vegades per respecte. Altres per por. Molts creuen que estan per damunt dels altres. Tant fa que estafin, robin o tinguin aventures. Mentre manen, els comentaris circulen en veu baixa. Són només rumors. Però hi ha qui es guarda dossiers, informes i documents per quan “sigui el moment”.

Així s’han escoltat declaracions als jutjats de personatges que repartien sobresous i que presumien de la seva habilitat. De ser experts d’art. Conèixer els misteris de la pell de la llimona… i de com tenir 48 milions d’euros per fer-se “una pensió”. I no els cau la cara de vergonya, perquè tothom sap d’on venen els diners. I és que tenen premi les lleialtats fetes del silenci.

Les televisions que fan espectacle de l’escàndol, han “informat” sobre l’afer de Bárbara Rey i les seves trobades amb Joan Carles. Expliquen escandalitzades el pagament de cinc-cents milions de pessetes, suposadament provinents dels fons reservats de l’estat. I també que el Centre Nacional d’Intel·ligència proporcionava un xalet al carrer Senescal de Madrid, on la parella tenia el niuet d’amor per les seves trobades mensuals. Històries dels noranta. Com si no fos més important explicar com el monarca ha fet la seva fortuna. Perquè aquesta rondalla no deixa de ser una fotesa comparat amb el que passava amb la Corinne, les caceres d’elefants i el palau on s’estava la princesa. És trist que tot plegat es tracti de manera grollera i barroera. Com en els còmics de Mortadelo i Filemón. Fa riure veure que els testimonis siguin de la Chelo Garcia, l’Hortènsia o una domadora de lleons. Només per entretenir i no per demanar responsabilitats. Trist. Com que el gendre encara estigui a l’espera de la sentència per intentar emular els seus mestres. I com una corrua de banquers, exministres, presidents, diputats, magistrats i guardians de l’ordre, estiguin empastifats per saquejar les arques públiques, o per plegar-se al poder. Tot hipocresia. I acceptació d’estructures podrides. Sembla que es continuï en l’edat mitjana, on els senyors es repartien el poder i les riqueses jugant amb el poder, les influències, la força i l’astúcia.

Jocs de trons. Combats per estar prop de la cornucòpia de les meravelles. No és d’estranyar que apareguin tants de tots els colors que prediquen que s’ha de tornar el poder al poble. I que vagin triomfant a les urnes, encara que no ho facin. La gent s’ha cansat de riure les gràcies a tant pocavergonya. I exigeix canvis. Encara que s’arrisquin a que els elegits puguin ser pitjors. Potser pensen que és millor cremar-se amb foc nou, que seguir patint les brases d’avui. No anem bé.

Pere Prat