Joan Pinyol, escriptor i mestre: “Vull treure el meu avi del Valle de los Caídos”

147

Joan Pinyol, mestre i escriptor

Soc capelladí, professor de l’Institut Pere Vives Vich d’Igualada, tinc dos fills -el Bernat i la Itzel- i sempre m’he mogut en el món de les lletres, ja des de ben petit. També treballo el tema de la memòria històrica, que m’ha tocat de ple: el meu avi està enterrat al Valle de los Caídos, vull treure’l i portar-lo cap a casa.

Com definiríem a Joan Pinyol: escriptor, educador, lluitador… una barreja de tot?

Una mena de Quixot… una persona que persegueix utopies, projectes, il·lusions… Sempre he estat una persona crítica, m’agrada expressar les meves opinions i ho faig des de fa anys en columnes d’opinió en diversos mitjans de comunicació. I quan hi ha una causa per la qual considero que cal dedicar-hi tots els esforços, soc tossut de mena, soc insistent i miro de no fer mai un pas enrere.

Després d’haver presentat ja diversos llibres, quins projectes literaris tens entre mans en l’actualitat?

Jo sempre dic que escriure és com anar amb bicicleta, que si deixes de pedalar caus; doncs amb l’escriure passa el mateix, no ho pots deixar. Encara que hagin anat sortint llibres, encara que el llibre és una cosa molt efímera, encara que una novetat de Sant Jordi ara ja està oblidada, a part d’anar donant vida als llibres anteriors que he escrit, també la vessant de novel·la juvenil em dona molt joc amb xerrades a centres escolars. Però sempre hi ha un projecte, sempre hi ha un conte. Formo part del Col·lectiu Lola Palau que agrupa escriptors de les comarques centrals i al setembre, a Igualada, presentarem el primer recull. Després d’haver escrit durant molts anys contes, ara em dedico més a novel·la i la novel·la és molt més exigent. Actualment estic treballant en un projecte que fa tres anys que està en marxa però com que es tracta de novel·la històrica, hi ha una gran tasca de recerca. També duc a terme tallers de narrativa i vaig combinant totes les tasques.

Com va sorgir la teva afició per la literatura?

A l’època de l’institut vaig descobrir que m’apassionava escriure una història i plantejar al lector la meva aposta. Vaig guanyar els primers premis. També hi ha un element molt important en la meva passió per la literatura, que va ser la coneixença amb Pere Calders i la relació epistolar que vam tenir durant deu anys. Els primers contes que vaig escriure ell els va llegir i em va animar a escriure’n més. Sempre, des de ben petit, que m’ha agradat jugar amb les paraules, buscar-hi tots els sentits.

Una de les teves “especialitats” és el microconte: l’escrius, l’ensenyes a escriure… És una manera de començar a escriure?

El fet que sigui un relat breu no vol dir que el microconte sigui fàcil d’escriure. Al contrari concretar i concentrar una història en poc espai, buscar les paraules adients que la facin entenedora, sorprendre al lector, és una cosa que m’apassiona, però és molt complicat de fer. Si una persona domina les tècniques narratives de la novel·la o el conte, es pot atrevir amb el microconte, sinó és molt difícil.

Fa uns anys vas presentar el documental “Avi et trauré d’aquí”. Per què es va fer aquest documental?

L’any 2008 descobreixo un fet trist: el meu avi, que crèiem enterrat en una fossa comuna a Lleida, des de l’any 1965 ja no era allà sinó que havien traslladat les seves despulles al Valle de los Caídos i això va ser brutal per a mi. A partir d’aquí se m’obren molts interrogants: com pot ser que el meu avi, que el va mobilitzar l’exèrcit republicà hagi acabat enterrat al mausoleu franquista per excel·lència. El primer que em plantejo és treure’l d’allà i donar-ho a conèixer, perquè no és un cas particular sinó que es creu que són 60.000 els republicans enterrats allà. Començo a investigar, demano l’exhumació de les restes… TV3 se n’assabenta i em proposen de fer-ne un reportatge per al Sense Ficció que va sortir al 2013 i que va tenir molta audiència. Cal pensar que el meu no és un cas aïllat sinó que hi ha moltes famílies que tenen desapareguts de guerra i pot ser que estigui allà. El franquisme va construir el seu gran monument i quan el van tenir acabat, els faltaven cossos per omplir-lo i impunement van traslladar persones mortes i enterrades en fosses comunes cap allà sense cap coneixement per part de les seves famílies.

En quin procés un trobeu actualment les famílies que demaneu que us retornin les restes dels vostres familiars?

Hem anat fent demandes, el 2010 (amb el PSOE) vam aconseguir veure les tombes obertes però a l’entrar el PP al poder va quedar tot parat. Durant aquests anys hem estat, a nivell d’associació de familiars, intentant reunir-nos amb gent de Patrimonio Nacional, amb gent del govern… però tot ha estat molt lent. Ara s’obren algunes expectatives i, per altra banda, hi ha una sentència judicial que possibilita que dos germans de l’Aragó puguin ser exhumats. Si s’aconsegueix que puguin treure’ls, s’obre un precedent que la resta d’afectats podríem aprofitar. En el cas del meu avi, que està localitzat, seria qüestió de contrastar les restes amb el Banc d’ADN i poder-lo portar cap a casa.

Qui formeu part de l’Associació? Gent de tot l’estat?

Sí. De Catalunya, però, només soc jo. Sempre que hi ha algun ressò en els mitjans hi ha gent que em fa saber la possibilitat que familiars seus estigui allà, però incomprensiblement ningú més en forma part. I sempre m’ha sorprès perquè no és un tema que sigui secret, sinó que, per exemple jo em vaig assabentar que el meu avi era allà per un reportatge a la revista Sapiens on sortia una llista amb noms, són unes llistes públiques. I només dels traslladats des de Lleida ja són 500 persones…

El nou govern de Pedro Sánchez proposa treure les restes de Franco del Valle de los Caídos. Què en penses?

Penso que s’està posicionant en un tema bastant cru per guanyar-se un electorat i espero i desitjo que això no sigui només una estratègia política. De tota manera, personalment, que treguin o no Franco m’és indiferent; jo vull treure el meu avi.

Enllaç a l’entrevista que el programa Preguntes Freqüents de TV3 va fer a Joan Pinyol

Cristina Roma