Ja no es pot demanar paciència – Pere Escolà

0

ministro-Economia-Luis-Guindos.jpg Diuen que una de les mesures per aconseguir la felicitat és saber conèixer els propis límits i no voler somniar en allò que no es pot assolir. Alguns dirigents polítics han confós aquesta màxima i volen convèncer la ciutadania que s’ha de conformar amb el que hi ha. Tenir paciència i esperar que les coses s’arreglin. Però estan confosos. El ciutadà ja sap que no ho serà si no “s’ho treballa”. Que cal constància, esforç i dedicació. I això vol dir inconformisme. Sovint lluita i enfrontament amb aquells que es volen aprofitar de la seva bona fe. Vol saber la veritat i ser escoltat. I ser tractat com persona. Com a un igual, malgrat les posicions a la societat puguin ser diferents. A aquesta ciutadania maltractada i desmoralitzada no se li pot demanar paciència. La irritació ha anat pujant de to. La temperatura i la pressió estan entrant en zona vermella i l’amenaça d’explosió és cada dia més evident. Va ser una bola difícil d’empassar escoltar a Soraya Sáenz de Santamaria, Luís de Guindos i Cristobal Montoro donant explicacions sobre la situació econòmica i com sortir-ne. La vicepresidenta i els dos ministres de l’àrea econòmica semblaven voler prendre el pèl dels oients. Utilitzaven un llenguatge espès. D’aquells que s’escolten però no s’entenen. Paraules per no explicar res. I procuraven no equivocar-se, no fos que acabessin dient alguna cosa amb sentit. Així és una burla parlar de transparència. I una temeritat tenir al ciutadà per estúpid. Però això és el que fan quan parlen de «desindexació», «novetat tributària», «embolcallar i reordenar les xifres». Tant barroquisme verbal, com era de preveure, no resol res. I després, ja en diferit, es van haver de fer noves explicacions. És senzill veure què volen amagar sota tanta xerrameca absurda. Més impostos i més retallades. Intenten que les paraules siguin un instrument per tapar la realitat i no l’eina per descriure-la. I la roda de premsa va acabar sent l’expressió fidedigna de la manera com s’estan portant les coses. I com que no és versemblant que tanta estupidesa es pugui concentrar en una àrea tan sensible del govern del país, els ciutadans acaben pensant que hi ha mala fe. Saben que els afers econòmics no són un joc, encara que ho sembli. No volen que sigui una ruleta russa, on el cap no el posa qui té la pistola sinó ells. Hi ha la sensació, cada vegada més estesa, que aquests governants no saben què tenen entre mans, estafen i amaguen el que passa pel seu benefici personal. I que s’aprofiten de manera sistemàtica d’actuacions fosques, que sempre acaben anant contra els béns i el patrimoni col·lectiu. I sols falta veure que, mentre hi ha qui per pocs diners és desnonat per manca de pagament, abocant-lo a la misèria, hi ha qui, després de ser condemnat per pràctiques delictives, indultat i inhabilitat pel Tribunal Suprem per seguir treballant com a banquer, és retribuït amb una compensació de 88 milions d’euros. Segur que ha fet molts “favors” a l’entitat que els hi paga, però és evident que aquestes formes de procedir no són gens coherents -per no dir-ho de manera més grollera- amb la mansuetud i conformisme que es demana a la resta de la població. I malauradament no és un cas aïllat. Tothom té al cap casos de gent “honorable” que pateixen processos eterns, i que una vegada condemnats, són indultats o reben “penes” que els permeten seguir com si res hagués passat. Noms com els Albertos, Millet, Bárcenas i tants altres. Com tots aquells, imputats o no, que han malbaratat diners públics amb obres i projectes que no serveixen per a res…. I per això ja s’ha acabat la paciència. Pere Escolà