Ja no és notícia

0

prat.jpg Ens hem acostumat tant a sentir que l’atur puja, que ja no ens immutem, malgrat sigui la xacra més gran de la nostra societat. Una llosa que enfonsa la nostra economia i les il·lusions de moltes famílies. Les xifres fan esborronar. Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), les llars amb tots els seus membres en atur són ja 1.833.700 i 2012 és el cinquè any consecutiu que baixa el nombre de famílies en què tots els seus membres treballen. I el nombre d’aturats ha arribat a 5.965.400 persones, portant la taxa oficial de desocupació al 26,02%. I diem oficial perquè molt probablement estigui maquillada i, de ser així, pujarà en aquest primer trimestre del 2013 com ja anticipa l’OCDE (Eurostat va dir el novembre passat que s’havia arribat al 26,6% i ningú creu que hagi baixat). Havien vingut cinc milions d’immigrants, cridats per l’artificial boom econòmic. Molts per dedicar-se a la construcció, sector que ha perdut 1,7 milions d’obrers. També s’han produït ajustaments en moltes empreses que han hagut de reduir plantilla o han tancat, com a conseqüència de la caiguda de la demanda i que els costos laborals haguessin crescut el 30% per sobre de la mitjana europea. Ara es pateix arreu, però a Espanya molt més. Des que va començar la crisi el 2007 s’han perdut més de 4 milions de llocs de treball, multiplicant per tres els 1,7 milions d’aturats que hi havia aleshores. Una de cada quatre persones en edat de treballar no té feina. El secretari d’Estat d’Economia, Fernando Jiménez Latorre, diu que l’atur està en línia amb les previsions del govern. Però costa creure que s’inverteixi la tendència a finals del 2013, o principis del 2014. L’ocupació, per tots els analistes solvents, seguirà malament, ja que encara queden molts ajustos per fer, tant en el sector privat com en el públic. I les xifres no són més altes, perquè molts immigrants han marxat a d’altres països, o han retornat a casa seva. També molts joves preparats d’ací han hagut d’emigrar per poder tenir feina. Una trista diàspora d’aquesta intel·ligència que tanta falta fa. No convida gens a l’optimisme constatar que les grans xifres macroeconòmiques de la despesa estructural de l’estat són el pagament dels subsidis, els interessos del deute, el cost de l’energia i el manteniment d’una administració feixuga i ineficient. Deixa poc marge per fer polítiques que incentivin la creació de l’ocupació, o per reduir una pressió fiscal que és ja la més alta de l’EC. Per això ens volen distreure amb falsos problemes. Com que ens diguin que els polítics catalans haurien de dedicar-se a sortir de la crisi, en lloc de pensar en el dret a decidir, quan els que això prediquen, són els qui tenen més aturats allà on manen. On n’hi ha menys, és on tenen el concert. Hi ha 17,3 milions de treballadors en actiu, que sostenen ja a més de 14 milions d’inactius (8,1 milions de pensionistes i 5,9 d’aturats). No cal ser massa llest per adonar-se que això és insostenible. Però els governants i polítics com si sentissin ploure. Viuen en el seu món, convertits en una classe extractiva, dirigida per grups oligàrquics recolzats per xarxes clientelars, que miren per ells i no massa per als interessos generals. El problema està doncs en l’acció política i en uns comportaments socials mancats d’ètica, que sols es poden corregir amb un model democràtic que s’assenti en la sobirania popular. No s’anirà bé mentre no es netegi d’una vegada aquesta immoralitat hipòcrita que ens asfixia.  Les Administracions no volen reduir la seva despesa corrent, ja que és la seva força. I per això necessiten més diners i pugen impostos que paguen sempre els mateixos. I lligats de peus i mans en aquesta espiral negativa esperen un miracle. Mentre, el poble arrossega un pesat fardell d’incompetència, corrupció i amenaces. I amb aquesta càrrega és molt difícil sortir del pou. Per recuperar la il·lusió, cal més llibertat, més al·licients, nous horitzons i l’esperança de que realment se’n pot sortir. Pere Prat