La tragèdia de Brussel·les també ha estat vista de prop per anoiencs. Si bé cap d’ells ha estat, afortunadament, una víctima dels atemptats, el cert és que tots els qui són a la capital europea tenen certa barreja de temor, prudència, seny i ràbia per tot el que ha passat. El periodista Kilian Sebrià, igualadí, va dirigir, com cada dia, l’informatiu “Catalunya Vespre”. Però dimarts va fer-ho des de prop de l’estació de metro de Maelbeek, un dels llocs on els terroristes han atemptat a Brussel·les. Kilian Sebrià explicava que es notava llavors molt l’efecte de la violència i que la policia belga encara buscava un sospitós que van captar les càmeres de l’aeroport.
Ivette Tarrida, una igualadina a la capital d’Europa
Un dels testimonis igualadins que més de prop van viure la tragèdia és Ivette Tarrida, que treballa en una de les institucions europees. Ahir, en una conversa amb La Veu, ens explicava que, passades les hores, tenia una sensació “d’alleujament, ja que tota la gent que conec està bé, però és un alleujament poc reconfortant, ja que sabem que hi ha centenars de famílies afectades, milers d’amics i coneguts que ara mateix estan patint moltíssim”. Tarrida també està preocupada, tot fent una reflexió que compartim la immensa majoria de nosaltres: “Em pregunto què podem fer per lluitar contra el terrorisme i protegir-nos dia a dia. Està clar que hem de reforçar la vigilància en certs llocs i augmentar la capacitat de la policia per investigar i actuar quan calgui. Però jo crec que, sobretot, calen polítiques socials, econòmiques i d’exteriors molt més coherents amb els valors que diem que tenim (igualtat, justícia, solidaritat…), i amb els objectius de prosperitat i pau que volem com a societat. I cal que siguin a nivell europeu. Sense aquesta coherència, les estratègies de lluita contra el terrorisme no poden funcionar. No es pot lluitar contra la radicalització mentre hi hagi gent i col·lectius vulnerables a ser radicalitzats”.
Mentre les noves decisions no arribin, Tarrida pensa que “ens haurem d’acostumar, malauradament, a més restriccions i més controls de seguretat, a veure policia i militars pel carrer. Però tampoc es pot posar un policia a cada autobús i a cada cantonada. Ni tenim el pressupost ni ho volem. Això tampoc ens garantiria la seguretat”.
La Ivette utilitza habitualment el metro per anar a treballar. El dia dels atemptats, però, no va passar per la fatídica estació de metro perquè va agafar el tren. “Seguiré utilitzant els espais i transports públics amb normalitat, sense por”, diu: “Brussel·les és una ciutat generalment segura, el que sí crec és que hi ha certes aglomeracions que val la pena evitar”.
En un país on habitualment no tenen l’horrorós pes del terrorisme, com ha passat durant dècades a Espanya i a Catalunya, la reacció del poble belga encara és una capsa tancada. La Ivette demana que “no simplifiquem aquest problema i la seva solució, que no jutgem a la gent en funció de la religió o orígens, i que ens n’adonem que la radicalització és un problema també Europeu, no ‘de fora’. “També espero que ningú s’oblidi de que els refugiats que vénen a Europa, no només de Síria i Iraq sinó també de molts altres països, fugen precisament d’aquesta mateixa barbàrie”, afegeix. El creixement de l’extrema dreta, com ha succeït a França, Alemanya i Àustria, preocupa la igualadina: “Preocupa veure com creix i com es radicalitza, no ens oblidem dels atacs a Noruega l’any 2011. Jo crec que l’essencial, sobretot pel nostre dia a dia personal, és no perdre de vista els valors que celebrem i que volem mantenir, sobretot pel que fa a com tractem la gent i la diversitat del nostre voltant”.
