Infraestructures – Pere Prat

49

Va haver un temps que el metro de Moscou passava per ser el palau del poble. Però els jerarques mai van deixar d’estar en els que ho eren de debò. I el Kremlin va seguir sent la seu del poder. Les estacions sumptuoses eren només un missatge propagandístics pels ciutadans. Ara a Espanya s’està fent el mateix. El govern diu que l’execució d’infraestructures del ferrocarril d’alta velocitat, busca promoure la cohesió dels territoris per damunt de la despesa. No la rendibilitat pressupostària. Però la rendibilitat social s’aconsegueix amb una correcta assignació dels recursos. Adreçada a les majories i respectant les minories. Una cosa és utilitzar criteris diferents a la iniciativa privada i l’altra la renuncia a una correcta gestió dels diners que venen dels impostos. I l’AVE és un transport que lliga conurbacions congestionades en trajectes de recorregut mitjà, mentre ací es volen equiparar als antics trens correu.
França, bressol del tren d’Alta Velocitat, qüestiona la viabilitat de molts trams i els tècnics han emès més d’un informe negatiu. S’han endarrerit o anul·lat projectes, com el que afecta a les línies Bordeus-Tolosa de Llenguadoc i Bordeus-Dax (aquesta cap a Espanya, pel País Basc, ajornada fins el 2032). A l‘estat, la connexió Madrid-Barcelona, la que té més passatgers, amortitzarà el 79,6% del cost en els primers 50 anys. I els números són molt pitjors en els altres recorreguts. En cinquanta anys el Madrid-Andalusia recuperarà el 45,1%, el Madrid-Llevant el 42,5% i en el Madrid-Nord sols el 19%. I la resta no té cap sentit i en qualsevol país s’acabarien tancant per no assumir les pèrdues multimilionàries que comporta mantenir les línies en funcionament.
Però Espanya vol presumir de ser el primer país d’Europa i el segon del món en extensió de l’alta velocitat. Es vanta de tenir més de 2.500 quilòmetres en servei. Però és a la cua en nombre de passatgers transportats per quilòmetre (11.000 contra els 158.121 del Japó). I això que aquest any s’han fet vint-i-nou milions de viatges. A la xarxa espanyola s’hi porten invertits més de 40.000 milions d’euros i encara hi ha projectada una inversió de 12.000 milions més. Manuel Niño, secretari d’Estat d’Infraestructures afirma que “En les infraestructures de carreteres i ferrocarrils, no es busca una rendibilitat econòmica, sinó integrar el territori. I per cohesionar-los, no només cal atendre criteris de rendibilitat econòmica pura”.
Oblidar-se de la inversió inicial i les despeses de manteniment no hauria de ser una proposta d’uns administradors, que diuen que no tenen recursos per les coses més prioritàries, com poden ser la salut, l’educació o incentivar eines de productivitat, que facin créixer la productivitat i així generar ingressos i no només despesa. Però els criteris d’aquests governs són populistes i demagògics. Només cal comparar la gestió de Rodalies a Barcelona i la parafernàlia de la presentació de l’avantprojecte de l’estació de Santiago de Compostel·la. O llegir els estudis de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) on es diu que sols poden ser rendibles les línies Tòquio-Osaka, París-Lió i Jian-Quingdao. D’Espanya cap. O l’informe del Tribunal de Comptes Europeu que denuncia que gairebé el 25% dels fons Feder i d’altres de cohesió, han anat a parar a vuit aeroports espanyols infrautilitzats. O com es gestionen les autovies i autopistes, assignat les gratuïtes i les de peatge, siguin directe o a l’ombra.
Patim un govern de maldestres – que s’irroga l’excel·lència de la gestió econòmica – i viu de l’absurditat, l’afany de notorietat i, perquè no dir-ho, de la possibilitat d’obtenir contraprestacions personals – sovint il·legals – com s’ha vist en tantes i tantes concessions d’obres públiques. D’aquesta política de les administracions se’n diu malbaratament i més quan la gestió pública ha anat guanyat tan pes en l’activitat econòmica. Ací ens creiem rics i som rucs. Imaginatius, quan només som fantasiosos. I on prioritzar, és pensar primer en un mateix i el bé comú una frase feta per a la propaganda. Però genera vots, especialment en els llocs on no han de pagar-ne el cost. I hi ha qui encara s’estranya de la desafecció dels qui veuen la seva contribució cívica convertida en espoli. Pagar i callar. Cornut i pagar el beure. Trist consol del ciutadà.
Pere Prat