Inexcusable l’obra de Jim Doukas, a la Sala Municipal, dins del marc del FineArt 2019

562

Una mirada atenta a l’exposició del gran Jim Doukas és una invitació, entre d’altres reclams, a fixar-nos de primer, i de manera precisa en unes imatges que ens transporten inequívocament al món de màgia, dels mites i dels esperits; esferes en què -a través de la fotografia- l’autor apunta a participar-nos d’un especial elogi a les primeres estàtues de dones, les venus, a les que ell considera les icones més antigues de la història de la humanitat, de la seva cultura, del seu art i de la seva particular manera d’entendre el sentit de la vida sota el segell de la fertilitat. Això és, la majoria d’aquestes figures tan estretament vinculades als rituals de la concepció guanyen un singular interès per part de Doukas en tant que eren les primeres deesses dels homes primitius, els primers éssers als quals se’ls atribuïa un poder màgic i sobrenatural, en el sentit de ser concebuts com sagrats.

Endemés, la Sala es presenta una mostra més àmplia dels interessos del fotògraf referides una selecció d’unes exposicions gairebé encadenades: “Déus de la badia”, de l’any 1995; “Mites, màscares i llegendes de Mèxic”, de l’any 1997, i “Homenatge als déus”, de 1998. Així, amb les seves fotografies de temàtica mítica, per exemple, podem obrir els ulls i despertar de la somnolència més profunda, de la mateixa manera que vam obrir les orelles, marcant una oportuna distància amb ell mundanal soroll de la nostra quotidianitat per a escoltar la veu pausada i sàvia dels esperits imposant-se més enllà de les profunditats més silencioses. Es diria que aquestes fotografies ens conviden a ensumar l’olor d’aquelles envellides parets de salnitre que semblen arrossegar-se des de temps remots a recerca de la llum. Només cal introduir-se i endinsar-se per aquests escenaris mítics per a endevinar què ens suggereixen les cavernes.

Les cavernes per a Doukas són aquell orifici dels somnis, aquell amagatall o racó bressol del pensament i del saber. Ell considera que en el món de la foscor, l’ésser humà és capaç d’explorar aquell paisatge interior tan profund de la vestidura de la nostra terra, del principi del món i de la humanitat. Les coves, particularment les marines, l’han transportat per moltes manifestacions de llunyans residents, especialment d’aquell univers de les bruixes abastament marcat per diferents tipus d’esperits. Era gràcies al coneixement de les bruixes que l’home va poder trobar respostes a grans incògnites referents a la seva salut, al seu estat d’ànim o als seus propis somnis. A través de les humitejades parets d’aquestes fosques interioritats albirem entre fondàries les il·luminacions del que devien ser els passatges de l’evolució humana i de les seves lluites per a nous despertars a través dels esperits i d’aquelles guies que eren una finestra oberta al coneixement i, a la vegada, a una possible salvació.

I és a partir d’aquestes motivacions temàtiques, en la seva trajectòria com a fotògraf a principis dels 60, després de dur a terme una transició des del camp de la música al de la fotografia; actualment porta temps compartint residència entre Califòrnia i Menorca; uns àmbits geogràfics en què la producció de la seva obra va incorporant a estudiants als quals –ell- considera els futurs gurus de noves idees per a aprofundir en la veritable essència de l’art fotogràfic.

Des d’una perspectiva tècnica, el seu treball consisteix a posar el negatiu a l’ampliadora i projectar-lo per a produir una imatge –sense càmera, sobre paper fet a mà o de clar bromur d’argent envellit- en un acte en què, en definitiva, està realitzant una espècie de transformació del negatiu; al capdavall una performance dins del mateix laboratori. A partir d’aquesta transició -en paraules seves, modelar cada imatge- i sobretot des d’un laboriós procés de repetició és capaç de perseguir diferents estadis de superació pels quals, amb el revelat, pot observar l’èxit o no del resultat últim; és a dir, la consecució dels seus projectes temàtics on cada fotografia porta implícita la seva pròpia història, el seu propi esperit, o el que és el mateix: la seva font de coneixement i de comprensió del seu món.

Carmel·la Planell