Independentisme i marxandatge – Miquel Saumell

59

No em considero un patriota, ni tan sols un nacionalista, ni em sento representat per altres istmes nostrats
que d’un temps ençà apareixen cada dia als mitjans. Sóc conscient que pel fet d’admetre-ho públicament
corro el risc que la meva actitud, vista des del catalanisme més gestual, sigui considerada poc
políticament correcta. Però el fet és que em considero català i punt. D’espanyol no me’n sento pas, tot i
que cada any liquido fiscalment amb la hisenda espanyola, i per viatjar utilitzo un passaport espanyol.
En altres paraules, la meva relació amb Espanya es limita a uns quants paperots i molta burocràcia, però
sense el més mínim sentiment de pertinença emocional.
Tan sols em considero català. Naturalment que ni que només sigui per la meva localització geogràfica
també sóc sarrianenc, barceloní i europeu, però sovint explico que de totes aquestes adscripcions
diguem-ne geogràfiques no me’n puc sentir orgullós, bàsicament perquè no he fet cap mèrit per assolir-
les. He nascut i visc en un lloc determinat però, francament, d’orgull, cap ni un. Les banderes no em
diuen res, i no tinc cap interès per les sardanes. Dels castellers em fa patir la canalla que puja a dalt de tot
sense ser conscients del risc que corren, però és un espectacle que no em genera cap emoció nacional.
No em sé l’himne nacional tot i que, quan sona, si ho fa la gent que tinc al voltant també acostumo a
posar-me dret en senyal de respecte, ni que només sigui pel que aquella música pot representar per als
altres. No m’he posat mai les samarretes grogues de les mobilitzacions dels últims anys. No m’agraden
els uniformes, de cap mena, tampoc els que groguegen. Utilitzo un cotxe que no porta enganxat
cap lema nostrat. Fa poc en vaig veure un que deia “Sóc català! Passa res?”. Així, tal qual, i la senyora
que el portava semblava la mar de satisfeta.
A ulls de qui només mesura els símbols externs pot semblar que practico un catalanisme light, un catalanisme
que no té necessitat d’ajudar-se de cap simbolisme. Un catalanisme que tot i que de portes enfora gairebé no es nota, el dia que s’hagi d’anar a votar entre independència sí o no segur que hi aniré, i tinc claríssim que votaré que sí. Votaré encara que hagi de venir de molt lluny, plogui, nevi o faci sol. I si tots els de la samarreta groga, els de l’estelada, els del ruc català, els que porten calcomanies al cotxe i, en definitiva, els molts clients del gran negoci del marxandatge de l’independentisme fan el mateix que jo, això ho tenim guanyat.
@MiquelSaumell