Independència sense condicions: el mite caigut de la Unió Europea – Eduard Llaguno

0

Els catalans sempre hem tingut tradició europeista però no necessàriament genuïna. La gran majoria, i de manera encertada, veia les cessions de poder de Madrid cap a Brussel·les com una cosa positiva, perquè com a mínim a Brussel·les les decisions no serien directament hostils. Aquest plantejament era encertat mentre estàvem obligats a triar entre el mal menor, però davant d’un escenari d’independència cal re-enfocar-lo. Fer-ho no és fàcil, ja que s’hi uneix una altra confusió: creure que pertànyer a la unió política d’Europa (la Unió Europea) és una condició per a pertànyer a la unió econòmica d’Europa (l’euro o el mercat comú). A l’enquesta del 24/10/2012 de RAC1, el 53% dels enquestats estaven a favor de la independència. Tanmateix, quan s’assegurava la continuïtat a la UE els resultats canviaven i el SÍ pujava al 63%, per contra quan s’assegurava la sortida de la unió, només un 47% mantenia el vot favorable. La pregunta que ens hem de fer és: quanta gent que només vol la independència si som a la UE sap que podríem conservar l’euro si ho volguéssim? Quants saben que podríem seguir tenint accés al mercat europeu sense pagar aranzels i sense ser de la UE? I quants saben que els Estats Membres de la UE, és a dir Espanya, no tenen cap competència sobre la política d’aranzels pròpia o de la UE? Suïssa no és de la UE, ni del Mercat Comú, ni de l’Eurozona, però té un acord bilateral que els permet comprar i vendre lliurement a la UE. De la mateixa manera, Noruega tampoc no és de la UE, però sí que pertany al Mercat Comú i, com Suïssa, pot comprar i vendre lliurement a la UE. D’altra banda, hi ha països com Andorra o Mònaco que no són de la UE, però pertanyen a l’Eurozona i fan servir l’euro com a moneda. De fet, a partir del 2014 Andorra fins i tot podrà encunyar els seus propis euros, això es deu al fet que cada país tria la moneda que vol. Tant podríem mantenir l’euro, com adoptar el dòlar o crear una moneda pròpia, recuperant la capacitat de devaluar per sortir d’una crisi. Els avantatges estrictes de la UE són molt pocs, per no dir inexistents, si ho comparem amb els acords que tenen Noruega, Suïssa o Mèxic amb la unió. Com a membre de la UE, Catalunya hauria de contribuir-hi el 0,5% del seu PIB, no podria fixar la seva pròpia política d’immigració per comunitaris, no tindria potestat sobre les àrees pesqueres i estaria subjecte a un mar de regulació provinent de Brussel·les contra el qual poca cosa s’hi pot fer, ja que no tindria més de 25 diputats en un Parlament de 754. Catalunya és un país de 7 milions d’habitants, té un dels PIB per càpita més alts d’Europa i seria un contribuent net a les arques de la UE. A més a més, és un punt logístic privilegiat de cara a la connexió de l’Àsia i l’Àfrica amb el centre d’Europa. De debò algú es pensa que la UE deixaria escapar-se una oportunitat així durant el seu moment de màxima feblesa? I encara més, algú creu que els europeus serien capaços de dir “com que s’han atrevit a votar ara els farem fora” tot i posar en risc el futur de l’euro sencer? Jo no. Perquè l’independentisme es faci gran ha de deixar de confondre europeisme amb Unió Europea, i començar a plantejar-se de manera pragmàtica i amb visió d’Estat les diferents opcions que se’ns plantegen. El simple fet de fer-nos la pregunta ens fa més forts, fins i tot per acordar la continuïtat a la UE si la majoria de catalans ho volen. Eduard Llaguno