És un fet que la gestió de les polítiques hidràuliques i hidrològiques a bona part de la Península Ibèrica -de fet parlem d’Spain is diferent– no clama per la cooperació en l’àmbit europeu, hi ha un Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente, que controla les Confederacions Hidrogràfiques amb mà de ferro, ho podem constatar a partir del que es recull a la web de la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir:
“Para evitar el aval del Estado en los empréstitos, se les concede el usufructo de los saltos de pie de presa en las que dispongan o construyan, y participación en el aumento de contribuciones por el de la riqueza creada, otorgándoles así las debidas garantías de modo que puedan apelar al crédito. Años más tarde, en 1934, se inicia el proceso de restablecimiento de las Confederaciones Hidrográficas al reorganizarse, por Decreto de 19 de Febrero, la Confederación Hidrográfica del Ebro, a la que seguirán otras Confederaciones. Pasada la Guerra Civil Española, por Orden Ministerial de 17 de Enero de 1942, se cancela cualquier vestigio de representatividad en los órganos de gobierno de las Confederaciones Hidrográficas que se convierten en organismos funcionariales, quedando sus funciones reducidas al proyecto, ejecución y explotación de las obras hidráulicas“.
Com podeu veure, consagració del “principio de pandereta” a partir de la estatització de les aigües, en tota la mesura. Tots recordem com a la educació franquista ens feien recitar “los cinco ríos de España”, és a dir Ebre, Douro-Duero, Taxo-Tajo, Guadiana i Guadalquivir. Exceptuant el riu Ebre, la resta són compartits físicament amb la República de Portugal, però si mireu les webs de les confederacions no veureu cap participació portuguesa en les confederacions hidrogràfiques esmentades:
I de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, què podem dir? A part de veure una web que no recull tampoc les llengües catalana i aragonesa –objecte de “especial protecció” segons la constitució espanyola vigent-, tampoc veiem que es pugui participar en l’elecció dels organismes per part dels usuaris, productors, etc.
Fa anys que miro exemples internacionals: la problemàtica que envolta a l’Autoritat de la Conca del Riu Níger, inspirada en la Autoritat de la Conca de Tennessee aprovada mitjançant la Tennessee Valley Authority Act del 1933, aprovada per el congrés americà. On vull anar a parar?
Observant la directiva marc de l’aigua de la Unió Europea aprovada l’any 2.000, crec remarcable constatar aquest aspecte:
“3. Los Estados miembros velarán por que cualquier cuenca hidrográfica que abarque el territorio de más de un Estado miembro se incluya en una demarcación hidrográfica internacional. A petición de los Estados miembros interesados, la Comisión intervendrá para facilitar su inclusión en dichas demarcaciones hidrográficas internacionales. Cada uno de los Estados miembros adoptará las disposiciones administrativas adecuadas, incluida la designación de la autoridad competente apropiada, para la aplicación de las normas de la presente Directiva en la parte de cualquier demarcación hidrográfica internacional situada en su territorio”.
Doncs bé, si anem promovent la Independència de Catalunya, i la fem efectiva, Portugal podrà moure fitxa en reclamar al Govern d’Espanya el desenvolupament de la directiva en els rius que són comuns a ambdós països. D’altra banda, hi haurà d’haver una autoritat internacional de la Conca de l’Ebre, formada per els governs de Catalunya i d’Espanya. Per tot això, el Gobierno del Pupitre Party (PP), no vol obrir el meló de l’aigua a d’altres Estats, per tal de mantenir la simbiosi franquista restauradora del 1942, que va treure poder executiu a les Confederacions, per tal de ser ministerialitzades per la dictadura franquista. L’aigua és un bé escàs, i cal tractar-la amb molta cura; el foment de l’economia del bé comú, ha de permetre que la gestió de les aigües no caigui en mans privatitzadores i alienadores dels drets dels consumidors i usuaris.
El PP no vol la Independència de Catalunya, perquè aleshores hauria de desenvolupar –i no només anunciar per a fer bonic- la Directiva Marc Europea de l’Aigua, amb unes confederacions hidrogràfiques fermes des del Ministerio de Agricultura. El PP no vol canviar l’esperit franquista de la gestió de les aigües, per això ha vingut per decretazo un nou pla hidrològic que atempta contra els cabals de l’Ebre. Una Autoritat Internacional de la Conca de l’Ebre, formada per les representacions internacionals dels governs de Catalunya i Espanya, evitaria aquesta mena de barbaritats, i es farien polítiques més acostades a la realitat que ens envolta; no es pot dir des de certa opció política que es decidirà tot en abstracte, perquè si no s’estudia la problemàtica de l’aigua en el conjunt territorial proper i europeu, es corre el risc de perdre el món de vista, i es causen danys irreparables al medi ambient, i això entén d’apropar ciutats, viles i pobles en la gestió, no pas de crear ciutats mastodòntiques i allunyades de les diferents realitats properes que les envolten, com diu certa Caudilla Populista que vol colar una fantasmagòrica Europa de les Ciutats, sense tenir en compte que les migracions interiors van suposar el creixement poblacional de Barcelona, sense perdre els orígens del lloc.
Guillem Suñol Sales, membre de l’ANC de Badia del Vallès
