Incerta glòria
I

5 de juny de 2017

Abril de 1882 en una estança assolellada de Roma. L’escriptor Friedrich Nietzsche declara el seu amor etern a Lou Andreas-Salomé, una poetessa russa a qui acabava de conèixer feia poques setmanes. La dona el rebutja ja que no vol casar-se, tot i que després ho acabarà fent amb un altre home, en un matrimoni tan distanciat com durador. I potser també perquè no veu en aquell jove intel·ligent -potser massa- i precoçment miop, amb les mans delicades, belles i de modals exquisits, la persona amb qui compartir tota la vida.

Ella era un esperit lliure i tan trencacors com inexperta. El filòsof i Lou van gaudir d’un temps d’amistat mútua que va degenerar en un distanciament cada cop més progressiu, i un ressentiment del qual en filòsof en va treure una idees fecundes. El què fa grans els home és sovint com compensen els seus fracassos vitals més que com gaudeixen de l’èxit fàcil quan tot va rodat. Nietzsche havia estat un bon estudiant, però la ciència, l’art i la filosofia lluny de calmar el seu dolor existencial van engendrar en ell geni, follia i melancolia. El resultat en va ser un pensament ondulant i a voltes “terrorista” que ho atacava tot: Déu, la Pàtria, la moral, el llenguatge com a veritat… Però en la seva guerra particular de filòsof boig que s’havia tornat boig va donar a llum, com cap altre pensador del seu temps, el futur d’Occident.

“Se’m podrà entendre l’any 2000”, va profetitzar. I així que ell solet, el malalt de Sils-Maria, va anticipar la fi de la moral cristiana i el triomf terrible de la Vida, entesa per Nietzsche com un esdevenir que no necessita justificacions morals. Va proclamar, anticipant-se al nostre món actual tant ple d’espectacles banals com de misèries humanes en directe, la superioritat de l’estètica per sobre de l’ètica, la vida com a obra d’art. Davant la impossibilitat de calmar el dolor del món causat per les persones humanes, sovint massa humanes, un patiment espiritual que aleshores sols Déu podia alleugerir, Nietzsche va anunciar el Superhome, l’únic que podia millorar l’home. Probablement, les seves cabòries van ajudar a la substitució de l’existencialisme estèril, que aflorava a finals de segle XIX i del qual les revolucions i guerres eren un prova fefaent, per un consumisme febril que no deixes al ciutadà cap moment de pau i quietud interior per afrontar els seus propis dracs i dimonis interiors. La seva filosofia era una advertència terrible per Occident. Tot i que potser els dracs que ens amenacen no són més que princeses que anhelen un gest valent.

Potser en el fons el què més terrible ens sembla només espera el nostre amor. Nietzsche va sentir la música de la vida sonant com mai aquell dia d’abril mentre preguntava a Lou Salomé en presentar-se: “en virtut de quines estrelles hem vingut a parar aquí vostè i jo”. Sovint, allò que els homes i dones anomenen amor és tan sols la incerta glòria d’un dia d’abril…

 

Bernat Roca

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta