Impostos i defraudació

0
IRPF.jpg

Crec que tothom està d’acord en què cal mantenir un estímul per la creació de riquesa i distribuir-la de manera que les diferències socials no es facin escandaloses. Però no sempre s’aconsegueix. És punyent que hi hagi qui no sàpiga què fer dels diners mentre altres no en tinguin per subsistir. És trist que, mentre alguns tenen oportunitats, altres no en tindran mai. És vergonyós que, mentre hi ha qui treballa molt, hi hagi qui pensa en viure a la seva esquena. Catalunya està en el tercer lloc més alt del món en la contribució per concepte de renda (IRPF) amb el 56% dels ingressos -només per sota de Suècia i l’illa d’Aruba- mentre la mitjana d’Europa se situa en el 34.93% (a Espanya és del 52%). Al mateix temps, el 29% dels catalans es poden qualificar com a pobres i exclosos i en els últims cinc anys aquesta xifra ha augmentat en mig milió. L’atur supera ja el 25%, els ERE han pujat el 70% i cada ciutadà ha pagat fins ara 1.846 € per sanejar la banca. Alguna cosa no funciona. I cal denunciar l’origen de tot plegat. I clarament està en la progressiva paràlisi de l’activitat econòmica, el tancament d’empreses, l’increment desmesurat d’un sector públic, que volia fer créixer el sector terciari amb serveis que ningú pot pagar i la corrupció. Segons el sondeig sobre l’opinió pública i política fiscal del CIS, el 88 % dels espanyols creu que els impostos són injustos. El 66,3 % està convençut que paga massa i el 66,4% que no es beneficia de gairebé gens del que li cobren. El 54,8% prefereix treballar per a tercers (empleat o assalariat) -davant del 36,9% que voldria fer-ho pel seu compte (autònom o empresari)- i per tant vol que algú creï els llocs de treball. I molts joves, amb títols superiors i excel·lentment formats, han d’emigrar a la recerca de feines que ací no troben, ni podran crear. Per això hi ha tants jubilats que han de compartir pensions amb els joves de la casa i els desvalguts han de recórrer a Càritas, la Creu Roja i d’altres organitzacions cíviques i religioses. No es tracta de subsidiar a qui no té mitjans -del tipus que siguin- i així evitar l’exclusió social, sinó de donar-li l’oportunitat per a reeixir. I això no s’aconsegueix només per pressió impositiva. I més quan aquesta, malgrat les lleis, sols s’apliquen a una franja de la societat i es debiliten, fins gairebé desaparèixer, pels dos extrems. Veiem com els petits artesans i els professionals per compte propi, miren de facturar en negre i no pagar un IVA que s’ha convertit en una llosa. També qui cobra subsidis i ajuts sense tenir-hi dret. I qui intenta que pagui la banca o l’assegurança allò que li pertocaria pagar a ell. Sabem que els catalans pateixen un espoli. Les xifres són les que són i hi ha un greuge inacceptable entre el que s’aporta i el que es rep. Vivim en una societat de supervivents i voltors. Els que es dediquen a la política i a l’activitat pública gaudeixen de sous per no fer quasi res, cotxes oficials per no anar enlloc i edificis públics per emplenar-los de “confrares”. Així el setmanari alemany “Der Spiegel” descriu el que passa a Madrid. “L’ajuntament està en un palau que va costar 500 milions per remodelar-lo… el despatx de l’alcaldessa -amb l’únic mèrit de ser l’esposa de l’expresident Aznar- és més gran que el del president dels Estats Units… té un majordom per servir-li el cafè… 260 assessors personals i els alts càrrecs, que perceben de mitjana 60.000 euros, fan servir 267 cotxes oficials. Més que totes les capitals de l’eurozona juntes”. I malauradament això no és l’excepció, sinó la regla que totes les administracions segueixen. Els treballadors públics cobren un 30% més de mitjana que els de l’àmbit privat. I la corrupció és quasi la norma. Així, defraudats els ciutadans, es converteixen en defraudadors, convençuts de que per molt que facin no arriben ni a la sola de la sabata dels que han de “donar exemple”. I aquesta espiral porta al desastre. Pere Prat