Igualada renova la Flama del Canigó a Montserrat

1021

renovació flama canigó a montserrat 2016 - Foto Joan Solé - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.cat

Igualada ha vetllat aquest 2016 els actes de la 47a renovació de la Flama de la Llengua Catalana de la mà d’Al-pi-nisme Club Esportiu, de l’Associació Flama del Canigó d’Igualada i d’Òmnium Cultural Anoia. El mes passat es va encendre al cementiri de Prada de Conflent, on hi ha enterrat Pompeu Fabra, donant així el tret de sortida a nombroses iniciatives culturals a la ciutat. Com és tradició, els actes van tenir el punt culminant amb la renovació de la Flama a Montserrat aquest diumenge, 21 de febrer, en un acte que va aplegar nombroses entitats igualadines, autoritats locals i ciutadania.

Entre els actes hi va haver la intervenció de l’escriptor igualadí Antoni Dalmau, que va recordar que res “no ens ha de distreure del deure de preservar aquest tresor que només dels catalans depèn. Un tresor lingüístic i cultural que només se salvarà si ho volem els catalans d’avui, si amb la mateixa força que nosaltres ho defensen ara i demà els nostres fills i els nostres néts”.

Aquí podeu veure la galeria de fotografies dels actes de Joan Solé i, tot seguit, el text que va llegir Antoni Dalmau a l’acte:

47a Renovació de la Flama de la Llengua

“La renovació de la Flama de la Llengua Catalana d’enguany ―que ens ha correspost d’encapçalar als igualadins― coincideix sortosament amb un moment històric del nostre poble realment extraordinari.

Quan ara fa 47 anys, en aquell llunyà 1970, els primers organitzadors van endegar aquesta iniciativa, no haurien pogut pensar, ni tan sols en cap dels seus somnis més exaltats i remots, que els catalans ens trobaríem avui en les circumstàncies actuals. En els darrers anys, el món sencer ha pogut veure com centenars de milers de ciutadans d’aquest país, pacífics i alegres, baixaven a les places i carrers, a les carreteres i les vies urbanes d’una punta a l’altra del seu territori, per mostrar, de manera reivindicativa i festiva alhora, la seva voluntat d’esdevenir un nou estat d’Europa. I el món sencer sap que, avui mateix, mentre nosaltres ens trobem reunits a Montserrat, aquesta part de món, aquest racó petit de l’oest d’Europa, té posada majoritàriament la seva confiança política en un president i en un govern que, a partir del mandat popular ―democràticament expressat― i de la majoria parlamentària amb què compta, es disposa a dur els passos necessaris per obrir un procés constituent que ens porti a la nostra plena sobirania.

Parem-nos realment a pensar-ho: és una cosa extraordinària, un fet impensable fa ben poc que, com he dit fa un moment, hauria fet estremir els nostres patriotes de tot el segle XX fins a les seves últimes fibres. Ells, que van forjar un somni incipient que va començar-se a expressar en l’associacionisme popular d’ara fa cent cinquanta anys; ells, que van convertir aquell entusiasme primer en un autèntic moviment polític que va canviar el panorama just a l’inici mateix del segle XX; ells, que van assajar un primer instrument d’autogovern exemplar com la Mancomunitat de Catalunya, que va donar fruits tan decisius ―per citar-ne només un― com l’obra providencial de Pompeu Fabra; ells, que van viure les hores exaltants del temps de la República, de la Generalitat i de l’Estatut d’Autonomia; ells, que van conèixer una derrota amarga i dolorosa i que sovint van sofrir la mort, la repressió o l’exili; ells, que van veure anorreat el seu anhel i la seva causa democràtica i nacional durant la llarga nit del franquisme; ells, que van encendre simbòlicament aquelles petites flames que van anar il·luminant la represa i la recuperació de la llengua i la cultura…. ells, els nostres pares i avis, els antics companys d’esperança i de combat avui ja desapareguts, no podrien creure això que nosaltres vivim com una realitat esponerosa. Una realitat que, amb entrebancs i sobresalts, amb dubtes i esperances, va prenent forma cada dia davant els nostres ulls.

Així, doncs, si fem balanç, si girem un instant el nostre esguard cap al passat del nostre poble, hem de convenir que aquell esforç no ha estat debades, que la vella brasa, tremolosa i fràgil, ha esdevingut una torxa realment flamejant i lluminosa.

Però precisament perquè el projecte que ara tenim entre les mans és d’una ambició extraordinària ens pertoca, en un acte com el d’aquest matí, reflexionar una mica sobre els passos que hem donat i els que encara ens resten per fer, a fi de contribuir entre tots a fer realitat el nostre somni. En aquest sentit, voldria recordar un cop més una cosa tan òbvia i tan fonamental com és el paper transcendent que, en la conformació del nostre projecte col·lectiu, li pertoca a la recuperació plena de la llengua catalana. Nosaltres, els catalans, no hem separat mai els nostres avenços en el pla polític i en la millora del benestar del nostre poble de la normalització i reforçament de la nostra llengua i de la nostra cultura.

De fet, molts dels qui som aquí, vam començar el nostre activisme cívic en la defensa quotidiana d’aquella llengua que havíem rebut com un llegat preciós dels nostres pares i que, per contra, havia estat absent de les nostres escoles i de la nostra formació. Vam començar aprenent-ne i ensenyant-ne la gramàtica i la sintaxi en processos accelerats de formació autodidacta i en cursos que al principi fins i tot dúiem a terme de manera clandestina. Ensenyàvem i apreníem llengua, sí, però recitàvem els nostres poetes, llegíem els nostres clàssics, invocàvem a cada moment la nostra història, perquè sabíem que tot plegat ―llengua, cultura, literatura, història― conformava els pilars d’una identitat col·lectiva que enfortíem a força de conjugar, accentuar, construir i analitzar paraules i frases que no sentíem a la ràdio, que no escoltàvem a la televisió, que no trobàvem als diaris, que no sortien de la boca d’uns governants que no podíem elegir. Ho teníem clar: fèiem cursos de català, però sobretot fèiem una mica més de pàtria cada dia, per empènyer col·lectivament la sortida d’aquella nit tan fosca, d’aquell silenci tan feixuc. Ens ajudaven, en aquest camí de represa, multitud d’iniciatives que, en el dia a dia, anaven constituint fites de progrés que per sort mai no van deixar de produir-se: penso en les editorials que ens proporcionaven els llibres que ens feien falta; penso en les revistes que s’aixoplugaven sovint sota l’empara de l’Església ―com ara Serra d’Or a Montserrat o Cavall Fort al bisbat de Vic―; penso en àmbits de conscienciació nacional com l’escoltisme, els centres excursionistes o el cant coral; penso en la veu d’homes i dones que van encarnar la recuperació del nostre projecte col·lectiu com ara els escriptors i els poetes, com els cantants d’una cosa tan extraordinària com la Nova Cançó; penso en la xarxa d’entitats múltiples i diverses que, cadascuna des de la seva pròpia trinxera, ens associaven en el marc d’uns ideals compartits; penso en algunes escoles i en el moviment de renovació pedagògica, en grups de teatre, en cercles culturals, en una munió de revistes i publicacions locals i comarcals, en les forces polítiques i els grups obrers i pagesos de la clandestinitat, penso en els nuclis universitaris… Etc. etc.

Tot això va donar fruits i, efectivament, vam aconseguir de «salvar els mots», de superar l’amenaça de l’intent de genocidi que va pesar sobre la nostra llengua i la nostra cultura. Amb la democràcia vam recuperar, no sols la llibertat i els drets polítics més fonamentals, sinó també les nostres institucions d’autogovern i els ajuntaments democràtics. Va ser un moment esplèndid, fundacional, en el qual havíem dipositat una esperança tan immensament gran que per força ens havia de causar algunes decepcions. Però aquí, en aquest entorn tan positiu i engrescador, va produir-se un doble fenomen que va tenir certament els seus costos: d’una banda, com és lògic, el nostre moviment associatiu es va dessagnar en la pèrdua de molts efectius humans que van nodrir la nostra activitat política i sindical, perquè necessitàvem la gent millor per construir una obra tan gran com un sistema democràtic i una autonomia política; de l’altra, molts ciutadans d’aquest país van interioritzar una actitud perillosa que els feia creure que, ara que Catalunya tenia el seu propi govern, aquella tasca de suplència del passat potser ja no feia tanta falta, com si tot esforç i tota construcció de futur ja poguessin ser delegats en els nostres representants polítics.

Era una via perillosa, repeteixo, i crec que, d’una manera o altra encara ens tempta. I no: de la mateixa manera que no podem explicar-nos el formidable fenomen de presa de consciència nacional i sobiranista que s’ha produït en els darrers anys sense el protagonisme principal de la gent, de les bases populars mobilitzades al llarg i ample de tot el país, tampoc no podem donar per ben encarrilada o fins i tot guanyada la batalla per la llengua si tots plegats no fem un esforç contínuament renovat de mobilització, d’activisme social, de resistència. De nou ens trobem davant d’una temptació en la qual hauríem d’evitar de caure: pensar que l’esperança del procés constituent que tenim entre mans i l’obtenció de l’estat que somiem poden garantir per ells mateixos la preservació de la nostra llengua i de la nostra cultura. I no és veritat: sabem perfectament que nacions que han aconseguit un estat propi no han estat capaços de salvar la seva llengua, com és el cas d’Irlanda que recordem sovint. Ni les institucions, ni els instruments polítics, ni la llibertat nacional plena ens poden oferir la garantia que voldríem: i és que, en realitat, continuem alimentant la flama d’una llengua minoritzada, amb un ús social lamentablement baix, amb una presència escassa en el conjunt dels grans mitjans de comunicació, amb determinades esferes que es mostren definitivament i tossudament impermeables, amb resistències molt actives en el món de la judicatura, de l’ensenyament obligatori i de la universitat. Una llengua que cada dia rep les envestides d’un estat poderós que ens és obertament adversari, que ha de suportar els gestos de prepotència d’un espanyolisme que també cavalca entre nosaltres amb una agressivitat ofensiva, que mostra la seva feblesa davant els embats de la globalització i de les noves tecnologies, que intenta guanyar espais en una realitat sociològica nacional on el castellà és majoritari, que ha de trobar la seva supervivència en un context poblat per més de tres-centes llengües que conviuen amb la nostra, que ha reculat ostensiblement en àmplies zones del nostre territori lingüístic.

En definitiva, ens queda un llarguíssim camí per recórrer i tenim un elevadíssim nombre d’entrebancs que encara haurem de superar. Per això no podem cedir el nostre impuls i la nostra iniciativa a les institucions públiques, ni tan sols en el context d’un estat propi. La lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la política estricta. Se sosté fonamentalment en la voluntat irrenunciable de la gent, que l’utilitzem cada dia en tota circumstància, a tot arreu, que no transigim davant de cap mena d’agressió o de renúncia, que guanyem adeptes d’un en un, que obrim bretxa en terrenys o famílies o entorns que s’hi mostren refractaris o fins i tot hostils. No podem afluixar, no podem cedir, no podem abandonar en mans de ningú la nostra responsabilitat individual i col·lectiva.

Per això hem de renovar cada any la flama de la llengua catalana, amb el suport entusiasta de les entitats excursionistes. Hem de fer-ho per recordar-nos que cap de les causes grans i nobles que també hem de defensar ―i mireu que n’hi ha d’importants en una societat tan desestructurada i injusta com la nostra― no ens ha de distreure del deure de preservar aquest tresor que només dels catalans depèn. Un tresor lingüístic i cultural que només se salvarà si ho volem els catalans d’avui, si amb la mateixa força que nosaltres ho defensen ara i demà els nostres fills i els nostres néts.”