Igualada reneix – Eduard Creus

0

El passat d’excel·lència industrial pel que anys enrere Igualada era coneguda, va quedar soterrat per la runes de les crisis i les conseqüències de la globalització. La que un dia va ser referent del tèxtil i dels adobats, ha viscut els darrers anys sota el jou de ser la capital de la comarca amb l’índex d’atur més alt de tota Catalunya. Les indústries auxiliars que han romàs al seu entorn, no han pogut impulsar la malmesa i trinxada economia. Quan les èpoques de vaques magres es prolonguen sense que s’albiri el final del túnel, arriba l’hora de fer un gir. Igualada ho va provar. Va apostar per reinventar-se i esdevenir un centre de serveis, però aquesta nova empresa no va donar els fruits esperats. La construcció d’un World Trade Center, promoure l’aeròdrom a la categoria d’aeroport corporatiu, vasta oferta de sòls industrials per atraure inversors… Totes elles llavors de bona qualitat, però de difícil florida si es planten en un terreny que, tot i no ser erm no és potser el més idoni. Com si es tractés d’un vaixell, les corrents provocades pel tancament d’empreses i pèrdues de llocs de treball van arrossegar la nostra ciutat mar enfora. Durant molts anys, ha estat encallada en un període que no ha ofert cap perspectiva laboral ni pels adults ni pels sectors més joves de la ciutadania. Tampoc s’ha lliurat de la bogeria immobiliària que en tocar fons, ha deixat un eixam d’habitatges buits i sense estrenar, una llarga llista de cotxes, mobles i electrodomèstics a mig pagar, i de rebuts d’hipoteques sense pagar que se situen en el punt de mira del desnonament. El nivell d’endeutament municipal va arribar a superar tots els límits. Mirant-ho fredament, més d’un ens hem fet la pregunta de si realment calia gastar milers d’euros en infraestructures, que si bé han comprat vots en èpoques de eleccions, ho han fet a preus altíssims. Sense cap mena de dubte, hagués sigut molt més profitós menys obres i més polítiques d’estalvi. Una adient moderació a l’hora de gastar, pot ser de gran ajut a l’hora d’haver d’afrontar intervals de més austeritat. El diumenge, dia 2 de juny, TV3 va emetre una edició del programa “30 minuts” la qual estava dedicada a Igualada. En aquell programa hi va haver un senyal, que pot esdevenir l’inici d’un canvi de cicle. De moment, sembla que ja ha obert una escletxa en un mur que s’havia constituït com a infranquejable. Tal com diu la dita “allà on n’hi va haver, alguna cosa en queda”. És cert que Igualada va perdre la majoria d’empreses tèxtils i d’adoberies, però el coneixement, l’experiència i el saber fer van quedar-se aquí. A l’hora de comparar el cost de la mà d’obra, mai es podrà igualar o acostar-se al que tenen a la Xina o a l’Índia, que tot i ser països emergents mantenen un nivell salarial paupèrrim. Els únics recursos que es pot utilitzar per competir amb ells, són la tecnologia i l’automatització. Les iniciatives dutes a terme per emprenedors locals amb tradició familiar en els àmbits de què parlem, són una mostra que tornar a començar no és impossible. Cal ser conscient que no es tornarà mai als escenaris dels anys 60 i 70, però si d’altres en proliferen poder ser els fonaments del renaixement industrial d’Igualada. Una renaixença basada en recuperar les arrels, i adaptar-les als nous temps. Eduard Creus