“La llei de quotes no apodera als homes ans el contrari, obligues a posar homes perquè sí i no pas pels seus mèrits, per tant acaben sent HOMES FLORERO”.
“No vull que m’obliguin a escollir un home per ser home, vull triar a la millor persona”. “La llei de quotes discrimina clarament a les dones perquè estableix que cap dels dos sexes pot estar representat per sobre del 60%”.
“Si hi ha més d’un 70% de dones alcaldesses és perquè són les persones més ben preparades, no existeix la desigualtat”.
L’absurditat impregna aquestes afirmacions, però sembla que aquest qualificatiu d’absurd desaparegui quan de qui estem parlant són de les dones. Afirmar que la “Llei de quotes” discrimina a les dones no té sentit, però en canvi quan es diu que la llei de quotes discrimina als homes sembla que la societat li atorgui tot el sentit del món.
De la mateixa manera que ho pot ser dir que si el 70% de les alcaldies estan ocupades per dones és perquè estan més ben preparades que els homes i, en canvi, no ens posem les mans al cap quan aquells que les ocupen són homes.
Mai es posa en qüestió la vàlua dels homes però en canvi la vàlua de les dones sempre es troba en un qüestionament constant. Que per la societat aquestes frases manquin de sentit per una banda i l’adquireixin completament per l’altra, no és res més que la mostra d’un masclisme enquistat.
Quin argument es pot fer servir per defensar que els homes que ocupen els espais de poder són les persones més preparades quan tenim uns índexs de corrupció ingents, una desigualtat social creixent i un medi ambient vulnerat?
És una mostra d’allò que ja venia afirmar la filòsofa Simone de Beauvoir: “No ens enganyem, el poder no tolera més que les informacions que li són útils”.
Mònica Morros, politòloga
