Homes d’Estat

0
zapatero.jpg

Quan José Luis Rodriguez Zapatero va deixar la presidència del govern d’Espanya, es va oferir a Càritas per a aportar la seva experiència com a primer ministre espanyol. Les autoritats eclesiàstiques li varen dir, amablement, que no era oportú. Suposo que Zapatero volia atendre als milions de pobres que la seva gestió va generar, però els bisbes no ho veien prou clar. No deixa de ser molt fort que un home que ha conduit “el destino de los españoles” durant vuit anys, en acabar no el vulguin ni a Càritas. Es clar que si miren la nòmina de les professions que han tingut els sis presidents de govern d’Espanya en democràcia, no es per a tirar coets. El primer, Adolfo Suarez, era un jerarca del Movimiento. El segon, Leopoldo Calvo otelo, l’únic que no ha estat elegit a les urnes, era advocat de l’Estat i membre de les 50 famílies espanyoles. El tercer, Felipe Gonzalez, que va ser un bon president per a Espanya però pèssim per a Catalunya -va consolidar i ampliar l’expoli fiscal- era advocat laboralista amb molt poca expèriencia laboral. El quart José Maria Aznar era inspector d’hisenda i ens va ficar a la Guerra d’Irak. El cinquè és l’esmentat Rodriguez Zapatero que abans de ser president i secretari general del PSOE era un anodí diputat socialista per León. Un dels seus professors universitaris el qualificava de “zoquete”. La seva gestió ho diu tot. L’actual, Mariano Rajoy és registrador de la propietat i pel que es diu, amb molt d’èxit econòmic. Amb aquesta nòmina de professions, bàsicament lligades a la estructura d’un estat centralista, penso que els catalans no anirem gaire lluny. Podríem mirar la nòmina de presidents de la Generalitat, i ens trobarem amb Jordi Pujol, un home amb dues carreres i amb un profund coneixement de Catalunya i de la seva gent. Pasqual Maragall, que va ser el millor alcalde de Barcelona del segle XX, però que la pressió dels socis de govern i les lluites internes del PSC varen malbaratir la seva gestió al front del govern de Catalunya. En José Montilla, un “apartxik” del PSC. Sembla impossible que un mediocre com ell hagi pogut arribar a president de la Generalitat. I l’actual Artur Mas, que no sembla que la seva gestió ens estigui treient de cap atzucac, però almenys explica els seus plans i s’enfronta -moderadament- amb el govern de Madrid. Cada vegada vaig tenint més clar que els catalans tenim poc de futur formant part de l’estructura d’Espanya. I no tenim futur perque, de moment, no he vist cap president del govern que ja sigui per professió, lloc de neixement o per família, tingui gaire coneixement del què és Catalunya, del què la nostra economia necessita o de la importància de la cultura en el nostre caràcter. No li puc demanar al president del govern d’Espanya que sigui un futur premi Nobel, però sí que hauríem d’exigir que si no parla català, almenys que ens entengui. I si una cosa tinc molt clara hores d’ara és que no solament no ens entenen, sinò que a més, no ens volen entendre i, si poden ens volen enganyar amb les seves versions de les càrregues impositives i altres falòrnies per marejar la perdiu i seguir sense invertir un euro a Catalunya i sense perdonar un impost.