Història i històries

0
hispania.jpg

És un gran temptació mirar enrere per fer-se un nom. Guanyar protagonisme enraonant dels mèrits dels avantpassats. Ho fan els reis, els aristòcrates i fins i tot els que tracten amb cavalls i gossos. També les nacions, presumint de victòries, batalles i conquestes com a grans acompliments. No el benestar de les persones que sempre es sacrifiquen a les ambicions dels que manen, aquells que es queden “dirigint” mentre els altres moren en els camps de batalla. Ara molts a Espanya han començat a reivindicar una història comuna, oficialista i doctrinària. Tornar a parlar de Viriat, Pelaio i El Cid. Lloen les epopeies de la reconquesta contra els moros i la conquesta d’Amèrica. Però mentre ací es veuen grandeses, en altres indrets sols es percep la imposició feta a sang i foc. Com han fet Pizarro, Cortés, Espartero, Franco i tants altres. És un insult a la intel·ligència reivindicar una unitat mil·lenària, utòpica i ridícula. Dir que Espanya ja existia en temps dels ibers és una fal·làcia. Parlar de la unificació feta pels Reis Catòlics una mentida. I un sarcasme que els Borbons hagin sabut fer conviure els pobles on han regnat. La península ibèrica ha estat terra de pas. Fins l’arribada de Roma sols cabres i tribus disperses i inconnexes. Amb l’esfondrament de l’Imperi, el territori va ser envaït pels bàrbars. Els vassalls visigots del rei Don Rodrigo no eren més de 150.000 en un territori on vivien prop del milió de persones, entre bizantins, suevs, celtes bascs i germànics. I quan va perdre la batalla de Guadalete el 711 va ser senzill “l’ocupació” de quasi tota la península ibèrica per Tariq ben Ziyad. Don Pelaio, cap dels asturs -que no eren més que els habitants d’avui a Capellades- diuen que va iniciar la Reconquesta del territori perdut. Obliden la resistència Basca i la Marca Hipànica de Carlemany on mai van entrar. Els agrada parlar d’individualitats. De lideratge de cabdills que tenien adhesions incondicionals a causes, que ara es volen col·lectives i que aleshores eren només interessades. Parlen del Cid i de les Navas de Tolosa, però tot era un joc de poder de reis que només lluitaven per a ells i no pel seu poble. Callen les maquinacions dels Trastàmares, dels Mendoza, els Pacheco i els seus interessos familiars. Obliden el Comuneros. Amaguen que tenir el mateix rei no vol dir ser del mateix regne. Ningú reivindica ara Flandes, o Alemanya com a territori “espanyol”. Cadascú tenia el seu govern. També Catalunya-Aragó. Un a un s’han anat separant del jou de la iniquitat i la prepotència. Fins escriure una frase lapidària, clara i contundent que encara es pot llegir a la porta de l’Ajuntament de Brussel·les. D’aquell Flandes que el Duc d’Alba va voler dominar i que els seus habitants van defensar fins aconseguir la llibertat. A Espanya no hi ha un sol poble. Les Gloses Emilianenses de San Millan del segle X poden ser l’inici de la llengua castellana, però altres parles van fer-ho al mateix temps, o abans. El basc, el català i el castellà han fet els seus camins. Però sols un es va imposar en la conquesta de les Amèriques. I sempre s’ha volgut fer el mateix aquí. També el ministre Margallo, Esperanza Aguirre i el diari “ABC”. Volen tornar a ensenyar rondalles com si fossin històries. Les “50 fites que tot alumne espanyol hauria de conèixer”. Les que ha escollit l’historiador Fernando García de Cortázar per servir “d’antídot contra la invenció” quan el que ell presenta és exactament això. Una visió d’aquella Espanya, “una, grande i libre” que viu de les restes d’un imperi perdut. Una visió esbiaixada i partidista del que va passar. Perquè si ja en una família la percepció dels esdeveniments no és la mateixa, malgrat la proximitat dels fets, la cultura i el sentiment, es fa molt difícil que aquestes “interpretacions” que ens volen inculcar, sigui altra cosa que una droga. Mai la història d’un poble ha estat només la dels seus dirigents. Les nacions han de gestionar el seu present i cercar un futur millor. Saber assumir els avenços del passat, i albirar un futur millor, que mai s’ha d’edificar espoliant els altres. Pere Escolà