Guerra, Villarejo i l’Hospitalet – Francesc Ricart

0

Coses del directe: jo anava per parlar de cols i acabaré parlant de naps. L’altre dia, un tal Alfonso Guerra, conegut fuster especialitzat a passar el ribot a tot allò que comenci per Estatut de Catalunya i a fer-ne mofa era notícia; aquest senyor, que també publica llibres, resulta que va pujar a la tribuna cedida per Catalunya Ràdio per fer-se propaganda comercial i, de passada, aprofitant l’altaveu que li prestava el “nostre” Manel Fuentes, es va enfilar contra el procés de sobirania de Catalunya. Com qui no diu res, ens va engaltar que els catalans, des de la mateixa manifestació de l’11 de Setembre, érem manipulats i que érem víctimes d’un procés dirigit des de dalt, un procés orgànic en va dir, muntat pel president Mas, preocupat per salvar la trona, etc. En conèixer aquesta actuació esteŀlar, de seguida vaig pensar a escriure-hi: no pot ser que aquest personatge funest, cabdill dels esbudelladors de l’Estatut, surti ben parat d’aquesta acció… Però me’n vaig estar: Alfonso Guerra ja es paga sol, em vaig convèncer; no hi vull dedicar ni un minut. Això passava, si fa no fa, alhora de la notícia que a l’Hospitalet, l’alcaldessa del PSC havia votat amb els companys de PxC, del PP… I no només havia votat sinó que, per coherència democràtica (!) va omplir els carrers de l’Hospitalet de cartells amb un cridaner i vergonyant “No a la independència”. Aquest articulista podia triar entre l’empastre de Guerra o l’heroïcitat carpetovetònica de l’alcaldessa: no ha calgut perquè Manel Ramoneda ho va brodar amb el seu brillant article “El bunyol espanyol” de l’últim número de La Veu. Encara em quedava, si em volia expansionar sobre les delicatessen dels manaires espanyols, els acords sobre les ambaixades espanyoles i la seva voluntat (?) d’acollir els esgarriats que tenen representacions a l’exterior, posem-hi per cas els catalans. El ministre espanyol d’Afers exteriors ens regalava pel mateix preu un consell: amb l’estalvi del tancament de les “agències autonòmiques” podran fer altres coses de més profit. Ja hi érem al tros, m’hi posava? No m’hi vaig decidir perquè és tan evident el llautó de la pressió diplomàtica contra les aspiracions de Catalunya que no cal… Anava a enfilar l’article per allò de les cols, quan he llegit al digital Directe! Cat que l’insigne Jiménez Villarejo, Jutge de jutges -no li feu repetir, però, allò tan nostrat de “Setze jutges mengen fetge…”-, n’havia escrita una de grossa a El País. No recomano que llegiu l’article perquè us pot resultar insalubre. Jo us en reprodueixo un parell de ratlles en la llengua original i entendreu les meves prevencions i la meva pèrdua de qualsevol bri de simpatia per aquest senyor a qui, una hora, li havia reconegut una autoritat, deixat anar per la seva proximitat amb el PSUC o actualment amb IC, amb qui ha anat a llistes electorals. Jo diria que el que vostè escriu, señor juez, és de jutjat de guàrdia universal. Vostè es passa pel “forro” dels dallonses els drets dels catalans i ens escarneix fent befa i negant-nos les aspiracions de qualsevol poble per esdevenir sobirans. ¿Quantes vegades no haurà signat a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles, des del sahrauí, fins als més llunyans en distància geogràfica i d’interessos? Quantes vegades? No, és clar, nosaltres no arribem a la categoria de poble. Us copio les línies anunciades dedicades al govern català. No m’ho tingueu en compte. Gràcies. “Sobre todo, porqué, lejos de preguntar o consultar a los ciudadanos si están o no de acuerdo con sus políticas económicas y sociales, en cuanto afectan de manera directa a su derecho a “una digna calidad de vida”, trata de engañarlos planteándole cuestiones esotéricas sobre algo tan vago y lejano de la actual realidad como el futuro encaje de Cataluña y España.” Francesc Ricart