Guerra Civil incruenta – Pere Escolà

52

Un amic em deia que Espanya torna a viure una guerra civil. Aquesta vegada sense tancs, ni trets. Ni amb tantes privacions. Però amb el mateix afany de destrucció de l’enemic. Em va sobtar el seu comentari, per venir d’un italià que ha viscut molts anys a Portugal, Brasil i Espanya i que ara resideix a Colònia. Vaig intentar raonar dient-li, que en democràcia sempre hi ha la contraposició d’opinions. Però em va respondre que avui el poble té poc poder. Segueixen conservant-lo les elits. Recordava a Plató, dient que democràcia i dictadura són estadis continus. Després d’un arriba l’altre. A poc a poc. S’incrementa la força dels governs i s’afebleix la dels parlaments, que es converteixen en una despesa inútil. El que es fa en seu parlamentària té menys transcendència que les decisions que pren la “Troika” o el BCE. I a Catalunya passa el mateix. Els anglesos diuen que sols tenen verdadera representativitat els que tenen cura dels diners del poble. I que els ciutadans han de triar individus els representin. No que ho facin els partits.
Deia que el full de ruta per fer una Catalunya independent serveix de poc. Els mecanismes de l’estat -aprofitant la divisió de la ciutadania i el poder de partits, organitzacions empresarials i sindicals- atien els mitjans de comunicació i utilitzen els estaments judicials. Així els catalans tenen un govern local, provisional i amb un sostre competencial que no li permet gairebé res. I per acabar-ho d’adobar en estat de setge permanent, defensant-se d’una recentralització que ho ha envaït tot. L’estat ha convocat a tots els membres dels partits conservadors internacionals i els ha demanat que recomanin unitat i amenacin amb l’exclusió. I el cap de l’estat s’ha convertit en l’abanderat del moviment uniformador. Catalunya xipolleja amb la inestabilitat provocada. I unes noves eleccions, serviran per a poc. O res.
Segueix la guerra soterrada i el desgast permanent de la confrontació amb l’Estat. Com es feu en el 36 s’explota hàbilment el dilema del que és primer. Revolució o independència. Aleshores les esquerres catalanes van embolicar-se en baralles caïnites. Aleshores la “puresa” dels seus plantejaments, que cercaven l’exclusió i l’anorreament dels dissidents -que no es quedaren passius i es passaren al bàndol menys dolent- i ara callant -davant l’entrada i registre a la seu de Convergència i la detenció dels diferents tresorers del partit i de diversos constructors pel cas del 3%- per aconseguir que Artur Mas no renovi en el càrrec. I ell tampoc s’hauria d’entossudir en continuar. No tot el moviment en depèn. Ha de ser prou fort amb ell o sense. És evident que no passa el mateix que a Madrid, on la corrupció -que esquitxa al President del govern actual i també a qui pontifica des de les FAES- diuen que no és del PP, sinó només un afer menor impulsat per un tresorer indigne. Ningú ha de defensar la corrupció, ni acceptar la impunitat dels que s’han enriquit fent ús del poder. Però això s’hauria de poder jutjar i depurar més endavant. Quan toqui.
Recordem què va passar a can Barça, quan un soci va denunciar el fitxatge d’en Neymar. El perjudicat ha estat el club. Ara s’ataca el procés per un afer de l’ajuntament de Torredembarra. L’estat aprofita qualsevol escletxa per guanyar la guerra. Porten molts anys fent-la. En són uns experts. I els idealistes han de saber que aquests enfrontaments no són romàtics. Ni èpics. Són bruts, acarnissats i violents. Només es guanyen anant a la una. Si no és així, ja sabem el final. El 1714 el govern català va quedar sol. En el bàndol borbònic també hi havia catalans. I a Barcelona s’hi va fer la Ciutadella i es reforçà Montjuïc. Tenia raó el meu amic. Estem en una guerra, però potser encara no us n’havíeu adonat.
Pere Escolà