Gossos

0
como-adiestrar-a-un-perro-715x209.jpg

De petit, els gossos em feien una por terrible, no hi podia fer res. Era una por irracional, però gairebé superior a les meves forces. Si algun se m’acostava, jo em posava a córrer i, naturalment, el gos darrere meu. Un dia, pels volts del poble, de tornada a casa amb un amic, en acostar-nos a una masia ens vam veure envoltats per set o vuit gossos. Ens bordaven, grunyien, ens ensenyaven les dents… El meu amic em va dir: –“Fes com si no ho fossin. Han de notar que no els tens por i que ets més fort que ells”. Davant el meu dubte, em va dir que fes com ell. En comptes de posar-se a córrer com hauria fet jo, s’hi va acostar decididament i els va plantar cara. Els gossos seguien bordant com a bojos, ens mostraven les dents, però anaven reculant i vàrem poder passar entremig d’ells i arribar a casa. “Ens han vist com a amos -em va dir l’amic. S’han adonat que per més soroll que fessin, no els teníem por”. M’he recordat d’aquesta anècdota aquests dies en què sembla que s’ha desfermat una autèntica canilla de gossos salvatges que borden contra els catalans i ens volen impedir de tornar a casa. Sentim lladrucs des de tots els àmbits, acompanyats d’insults i amenaces. Tant li fa de la raça de siguin, militars, polítics o empresarials. Volen barrar-nos el pas. Fins ara estaven acostumats a la nostra por, ens quedàvem aturats o ens posàvem a córrer per fugir del suposat perill d’enfrontar-nos-hi. Però ara s’ha acabat. Tant li fa que ens ensenyin les dents i ens amenacin amb tota mena d’armes, físiques, legals o econòmiques. Tant li fa que ens vulguin declarar la guerra, que diguin que no tenim futur i serem uns pobres desgraciats. Hem de demostrar que estem decidits a no fer ni un sol pas enrere perquè ens empara la força de la raó. Han de saber que nosaltres som els amos i, per tant, decidim. Ja no volem rebre més bastonades ni els rosegons que fins ara ens donaven a canvi de la nostra fidelitat. Ja no volem llepar més la mà que –com va escriure Salvador Espriu a Indesinenter- “ens ha fermat des de tant temps al fang”. Ara, el nostre poble, “si s’arrisca d’un cop a ser qui és, caldrà que digui de seguida prou (…). Salvat en poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor”. Finalment, aquest poble ha perdut la por i no s’ajupirà més ni per fuets ni per lladrucs. Sabem què volem. Volem ser respectats, tornar a administrar la nostra casa i viure en pau amb tothom. Per això hem de mantenir-nos ferms davant la provocació, vingui de qui vingui. I davant els insults i els bastons alçats que ens amenacen, no podem caure en la temptació de rebaixar-nos al seu nivell. Hem de seguir el nostre camí com si no passés res, però sabent que no recularem. I convencerem els temorosos que encara s’espanten davant els lladrucs. La por ens podria fer covards i si ens deixéssim dominar, ens cauria al damunt una allau de mossegades que tardarien molts anys a curar-se. Si la il·lusió col·lectiva es convertís en desengany, seria molt difícil remuntar. Perquè encara hi ha una cosa pitjor que la ràbia i és la desesperança sense remei. Josep M. Carreras