Gent gran

162

Un dissabte al matí esmorzant al Forn de la Cantonada del carrer Florenci Valls. És un lloc petit i acollidor. Recordo haver-hi anat de menut. Era l’antiga Granja Calvet si no m’equivoco. Tenen unes taules petites on et sents còmode, com a recer del món i la seva immediatesa. A la barra hi ha un home que parla amb veu alta. Explica que anirà a l’infern, allà on hi ha la Rita Hayworth, la Marilyn Monroe i moltes altres persones interessants. Al cel no vull anar-hi em diu. Només hi ha sants i eremites, monges i cardenals. I el General Franco. Em presento i ens posem a parlar. Desprèn molta força, és corpulent i té una mirada molt intel·ligent. Es nota que és algú que ha viscut intensament la vida i que parla sense embuts. Es diu Tino Soler, geni i figura. Havia jugat al Barça de jove, amb en Di Stefano em diu. Al cap de poc arriba un amic seu. És en Joan Palomas. Van néixer abans de la guerra diria. Parlen ràpid i amb una vivacitat que costa de trobar. Per no parlar del català genuí que tenen. Els dos són entranyables.

Al cap de poc en Joan m’explica que la seva dona era la més bonica que hi havia en aquesta ciutat. En aquest poble, perquè això era abans un poble em diu aixecant el dit com reforçant la seva afirmació. M’ensenya la foto d’ella. És veritat; sembla una actriu de cine. Fa un gest mentre guarda la fotografia en blanc i negre a la cartera. Ara ella ja no hi és. M’explica que ell ha estat a Duran i Reynals molts cops. I també m’hi van posar la pila, em diu mentre m’ensenya la cicatriu del marcapassos que porta de fa anys. Amb sentit de l’humor diu que si la Seguretat Social tingués massa gent com ell ja estaria arruïnada de tanta despesa que han fet amb el seu cos. No tot són flors i violes, però parlen amb una serenitat que és d’admirar. La vida no els ha regalat res i han hagut de lluitar. Els dos evoquen el Dúo Dinámico: Resistiré! Els explico que parlaré d’ells al diari i marxo. És un a reveure.

Quan surto del forn passo per l’antiga plaça de les tortugues. Hi ha uns nois i noies que són als bancs. Juguen al mòbil i escolten música. Els nois volen impressionar les noies, que es deixen afalagar tot i que porten la veu cantant. La seva llengua és nova, farcida de neologismes i castellanismes. Desprenen vida, tanta com en Tino i en Joan. Mirar-se la joventut des de la distància quan encara ets un nen de quaranta anys és molt gratificant. La vida sempre té raó, deia Rilke. Els poetes també són gent gran com en Joan i en Tino Soler, gent que fan la vida més interessant i li donen el caràcter mític de la descoberta continua, d’aventura iniciàtica amb un principi i un final entremig de la qual les persones hi posem les paraules i la literatura.

Bernat Roca