Amb els precedents revolucionaris del dia de la proclamació de la República, dia 14 d’abril de 1931, en què una massa obrera va assaltar la presó model de Barcelona als crits de visca la república, i que a cops de mall va trencant els barrots de les cel·les i alliberen tots els presos politics i comuns, es repeteix, encara que sense trencadissa, l’alliberament de presos a la presó Model de Barcelona al començar la Guerra Civil el 18 de Juliol del 1936.
Les milícies de la FAI prenen el poder al carrer, davant la impotència de la Generalitat de Companys. L’11 d’ agost de 1936 fou assaltat el Palau de Justícia de Barcelona per uns milicians de la FAI, capitanejats per un advocat de la CNT anomenat Àngel Samblancat. A mesura que passen els primers mesos, la situació revolucionària de Barcelona i Catalunya és insostenible, el front militar està a 300 km, a l’Aragó. La tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven les organitzacions llibertàries i l’històric partit independentista fundat per l’Avi Macià, Estat Català (EC), va portar aquest partit a intentar un “push” contra CNT-FAI, el novembre de 1936; el propòsit era eliminar la cúpula anarquista, i de passada el president Companys. La gent d’Estat Català culpen el president Companys, per la seva antiga amistat professional amb els àcrates com advocat defensor anys abans i després des de la presidència de la Generalitat, com a massa permissiu amb l’actuació de CNT-FAI. El propòsit d’un sector d’EC d’eliminar també a Companys no està clar històricament, hi ha versions que ho contradiuen, però els fets ocorreguts donen una versemblança molt alta a l’objectiu d’apartar Companys per les seves connexions am el món àcrata.
El cop de força hauria de ser seguit d’una proclamació d’independència de Catalunya i d’una neutralitat en la guerra civil enfront a les tropes franquistes, aquesta proclamació devia estar emparada per França i la Gran Bretanya. Els anarquistes reaccionen i els fets es succeeixen molt ràpidament.
El secretari d’Estat Català, Joan Torres Picart, és destituït. El president del Parlament de Catalunya, Joan Casanoves i Maristany, membre d’ERC, marxa ràpidament exiliat i de forma clandestina (segons sembla, era qui havia de substituir Companys). Finalment, hi ha un fet colpidor, és l’assassinat d’Andreu Rebertés, cap de la Comissaria general d’ordre públic de la Generalitat, que va ser trobat en una cuneta de la carretera cosit a trets; execució sumària feta a l’estil del pistolers de la FAI, de la mateix manera que els assassinats dels germans Badia, ocorregut l’abril del mateix any (abans de començar la Guerra Civil) realitzats per Justo Bueno, famós pistoler àcrata molt conegut.
Uns dels germans Badia que va caure assassinat era Miquel Badia i Capell, anomenat el “capità collons”, que va ser cap dels serveis de la Comissaria general d’ordre públic de la Generalitat republicana, i un dels organitzadors dels anomenats fets d’Octubre del 1934. Des del seu càrrec va perseguir de forma implacable la violència d’elements de la FAI, per això va ser assassinat com a venjança.
Entre aquests anomenats incontrolats hi havia personatges tèrbols i procedents de la delinqüència, que ja venien del temps de la monarquia. Molta d’aquesta gent anaven a vendre’s al millor preu; als anys vint, saltaven de les bandes dels sindicats lliures de la patronal a ficar-se en bandes d’atracadors que s’infiltraven als grups de la FAI per intentar justificar les seves actuacions. La vinguda de la república no va fer canviar de forma important la conducta de tota aquesta gent. La CNT, abans de la Guerra Civil, va intentar desestabilitzar permanentment la República amb la convocatòria de vagues generals, la realització de sabotatges als serveis públics, les insurreccions armades (Octubre del 1934), els atracaments (justícia distributiva)…
Joan Garcia Oliver, líder de la FAI, considerava la República com a una entitat burgesa que calia superar pel comunisme llibertari, pel mitjà d’una acció insurreccional i evitar que la forma republicana es consolidés, per no convertir els anarquistes en socialdemòcrates. Per això la situació revolucionària de Barcelona en esclatar la Guerra Civil va ser un desastre, almenys durant uns mesos fins els anomenats fets de Maig del l’any següent, el 1937, en què el Govern de la República va retirar el comandament de l’ordre públic a la Generalitat i va desallotjar els anarquistes dels seus punts de control a la ciutat, si més no en part. La frustració, tant dels anarquistes ideològics de bona fe com dels nacionalistes convençuts davant la revolució, obligà a molta gent a marxar per evitar perdre la vida.
Galo Ball
