Es pot estar d’acord -una minoria- o en desacord -una majoria que mai ha estat a Cuba – amb el règim de Fidel Castro a l’illa caribenya, però no hi ha cap mena de dubte, que amb la seva mort física, desapareix el darrer gran personatge del segle XX.
Que una illa petita, amb 12 milions d’habitants, amb nul·la presència als mercats mundials, tingui l’atenció mediàtica i la transcendència política que té, només es pot entendre per la potència de la revolució castrista que va girar com un mitjó l’esdevenir social de tot el con sud-americà.
Els anys 60/70 la revolució cubana va ser un exemple per als joves de tot el món. La imatge del Che Guevara o les frases de Fidel eren banderes icòniques de resistència i confrontació envers les velles polítiques d’Europa. L’esclat de la revolució va representar per a tota una generació de cubans, una millora en la qualitat de vida, en assistència mèdica, en ensenyament i en rescat dels pobres. L’embargament i les agressions directes dels presidents americans, les condicions de la guerra freda i, sobretot, la proximitat física -i la llunyania ideològica- als Estat Units varen anar laminant a poc a poc el nivell de vida dels cubans, fins a arribar al nivell actual.
Fidel Castro va saber plantar cara a l’estat més poderós del món i, segons sembla, en va sortir airós. A costa però de convertir als dotze milions de cubans en militants del comunisme. Ja fos de bon grat o per força. Per mantenir el control el castrisme va implantar un sistema que no seria acceptable en cap democràcia: els CDT, o Comités de Defensa de la Revolución que consistien bàsicament en “informadors” de tot el que es deia en cadascun dels habitatges de la Havana. Unes denúncies que varen portar a milers de cubans a la presó i a alguns fins i tot a l’escamot d’afusellament.
Els que alguna vegada hem admirat la Revolución, en visitar Cuba, ens hem adonat que en allò que avui es diu de les llums i ombres de l’obra de Fidel Castro, cada vegada hi ha menys llum i més ombra. Sobretot perquè el règim castrista s’ha encastellat i no ha evolucionat… de moment. Però si comparem la situació cubana amb la que es viu a Honduras, El Salvador, República Dominicana o Haití, no podem negar que la Revolución té molta més llum que ombres.
Ara cal veure com evoluciona la pàtria de José Martí – lluitador contra la colonització espanyola – quan el darrer Castro abandoni el poder i Cuba entri definitivament en el segle XXI.
Jaume Singla, periodista
