Fa massa que hi ha enfrontaments entre diferents clans locals per com organitzar els seguicis de la festa. No es tracta de saber qui té raó, perquè segurament tots tenen la seva. Però la controvèrsia és permanent. Els arguments d’uns es converteixen en anatema dels altres. Ja no hi ha raonament, sinó adversaris. I qualsevol cosa que es digui o es faci es converteix en greuge, bastit pel narcisisme d’uns protagonistes que han perdut el nord.
Voler mantenir els valors històrics no hauria d’estar renyit amb els que ho volen tot nou. Conservar els orígens, enriqueix tant com mirar només el futur. Ni es pot caure en la melangia, ni tampoc entossudir-se en accions iconoclastes que no veuen bé res del que feien els nostres avantpassats. Ambdues són visions reduccionistes que ens empobreixen. Un vici molt igualadí aquest de ser reactiu a les iniciatives dels altres.
Paraules, exclusions i intents d’apropiació del que és de tots. Banderes fetes de paraules “guais” per esdevenir polítiques. I la pell es torna prima per quasi tot. Que s’hagin fet uns nous gegants construïts per subscripció popular i algun ajut públic. Que hagi desaparegut de les cercaviles aquell cavall mecànic, costejat totalment amb fons de l’Administració. Que la Moixiganga ja no protagonitzi espadats genuïns de la ciutat i que s’hagi dissolt dins la tradició castellera catalana. Que es vulgui recuperar la ‘Patera’. Que el tabalot toqui la Tabala. Que la ‘passacalle’ és d’uns i la cercavila d’uns altres. Que es tregui el patró de la ciutat pel carrer… Uffff.
La majoria dels ciutadans volen que la Festa Major continuï sent de tots. Els agrada que hi hagi iniciatives i novetats. Que es cerquin documents antics i que es miri d’enriquir les nostres festes. Que es recuperi el que era nostre, encara que estigui en la pols dels temps. Que es trobin noves activitats nascudes del no res. I la festa és alegria, gresca i diversitat.
Ningú vol la pau del silenci forçat. La ciutat està viva. Cadascú va on li sembla més adient. El que agrada a alguns, no ha de satisfer a tothom. El problema no és doncs el que es fa. Sinó qui ho fa i com es fa. Cal que la Festa sigui Major i de tots. I tenir paciència. A vegades les alegries d’uns són molèsties per d’altres. Com els veïns que volen dormir i tenen el seu habitatge en llocs on es fa gresca. O els que es troben els vidres picats per les espurnes dels focs dels diables. Conviure vol dir acceptar servituds. I és hora d’acabar les controvèrsies. Volem que la Festa de l’any vinent sigui encara millor. Sense que ningú es pugui sentir exclòs de res.
Pere Prat, empresari
