Realitzada a partir de negatius sobre paper baritat de qualitat, aquesta mostra de cent vint fotografies, expressament seleccionada per al FineArt 2019, ens descobreix una tasca fotogràfica tècnicament i temàticament molt personals; tot un veritable segell d’identitat. Això és, inscrit en la generació de fotògrafs de la dècada dels 70’, Freixa és un dels més representatius exponents del que s’ha vingut a anomenar la segona Avantguarda Fotogràfica, especialment pel que fa a la seva incessant vehemència per fotografies d’edificis i espais arquitectònics. Aquí, unes equilibrades composicions i una màxima precisió d’enquadrament configuren un impecable treball on ha estat capaç de dibuixar, recrear i quan no ennoblir l’estat natural de les coses; una escenificació perfectament subjecta a una harmoniosa simfonia de llums i ombres.
La seva obra, doncs, no gens exempta d’un magnífic relat de refinats matisos i contrastos certifica la pacient i entregada mirada fotogràfica d’un artista que acostuma a transformar tots els ambients o indrets de què s’ha apropiat en unes plàcides seqüències que, de retruc, ens suggereixen una inexcusable reflexió sobre l’art i aquells instants que es mostren deturats davant nostre.
Des d’un àmbit estrictament temàtic, el conjunt de la seva obra ens aproxima a una profunda introspecció poètica i intimista del que és principalment el seu focus d’interès: el pas del temps; una realitat que assoleix i es fa seva mitjançant l’apoderament d’escenes indeterminades i d’objectes quotidians, presentats dins d’una encisadora i molt elaborada conjugació de llums tènues. Endemés, les seves fotografies d’espais o arquitectures letàrgiques -sobradament conegudes, en molts casos- són presentades seqüencialment i de manera al·legòrica a partir d’una espècie de reclam o denúncia a propòsit de l’imminent i progressiu procés de desaparició de què alguns edificis seran objecte; no absents, emperò, de constituir explícites captures d’ambients i entorns que consoliden tot un atresorat patrimoni arquitectònic i urbà.
Endemés, atenent a què aquesta exposició retrospectiva arriba a una veritable dimensió de tall autobiogràfic, es fa inevitable redescobrir a aquest gran fotògraf. Ferran Freixa neix a Barcelona, el 1950; i, molt aviat, la seva passió envers la fotografia el porta a una formació autodidacta que no el priva d’introduir-se de ple en aquest art des de camps tan punters com la moda, la publicitat i la indústria fins a crear, definitivament, un estudi propi de fotografia i disseny gràfic. És a mitjans dels 70 quan s’especialitza en la fotografia d’arquitectura i d’interiorisme bo i participant de col·laboracions amb els millors professionals i importants firmes que donaran a conèixer la seva obra més enllà de les nostres fronteres, en un llarg itinerari pels Estats Units, Àsia i Europa; amb obres que –a l’actualitat- formen part d’algunes importants col·leccions privades i públiques.
A títol personal, i en qualitat de llargs anys veïna de la Rambla de Barcelona, després d’haver participat tan de prop del efectes de l’implacable incendi que va destruir, el 31 de gener de 1994, el Liceu; no puc més que sumar-me a posar en valor el que segurament és un dels treballs de Freixa més reconeguts recentment: el seu extens i brutal reportatge sobre les restes del Gran Teatre del Liceu, també present en aquesta exposició. Es tracta d’un exhaustiu document visual, aplegat sota el títol “El foc, l’últim acte”, en què les fotografies et transporten pel memorable record de tantes i tantes coses que es van perdre aquell dia. Efectivament, les instantànies recollides en aquest “últim acte” apunten a ser una invitació a una presència viva davant dels evidents límits de l’oblit d’aquell magnànim desastre. Ell ha sabut com ningú, amb les seves detallades imatges de la devastació, immortalitzar el record de tantes callades musicalitats i de múltiples aromes ofegades pel foc. Pas a pas, per cada un dels racons capturats, t’endinses a través d’unes molt potents i tremendes impressions visuals en una transferència meticulosa dels efectes més corprenedores d’unes flames que ningú no va ser capaç d’evitar.
