Fem vacances – Josep M. Carreras

52

En aquests dies de calor, tots esperem les vacances.
Cal desconnectar, reprendre forces,
gaudir de la tranquil·litat… Però no totes les vacances
són així. Hi ha qui pensa que la millor
manera de fer-ne és dedicar el temps a aquelles
persones que no tenen ocasió ni mitjans. Precisament
aquests dies que tothom es queixa de la
calor, he rebut uns correus d’un amic metge que
ha decidit dedicar tot un mes a alleugerir les penalitats
de gent menys afortunada. Per això ha
decidit anar a la selva de Guatemala per exercir
la seva professió entre els més desvalguts. Reprodueixo
uns fragments de les cartes que ens
ha enviat a un grup d’amics:
“Hola, amics!
Fins avui no tenim WiFi i marxa i torna. Tot molt
bé, el lloc és meravellós, la gent boníssima, però
hi ha una pobresa absoluta. Fins i tot els nens
estan desnodrits, la sanitat pública quasi és inexistent,
no hi ha metges ni medicaments.
Sortim al matí a les 7, anem a les aldees que
estan a una o dues hores i visitem tot el matí
fins l’hora de dinar. Continuem a la tarda fins la
tornada. No obstant, tot molt bé; vivim a la rectoria
del poble. El capellà és maia, una persona
extraordinària. Mengem molt bé: arròs, fríjoles,
pa de panís… i molta fruita: mangos, papaies,
pomes, plàtans, pinya…
A nivell sanitari està tot per fer. […] Avui ha estat un dia més cansat. De les 9 a les
18 h hem estat visitant, la gent venia d’altres comunitats
per visitar-se. Hem dinat en una casa
particular, fríjoles amb ou. Et sorprèn la pobresa
absoluta en què viuen. Tenen una petita sala on
cuinen i mengen, una altra on dormen i un lavabo
petit al corral. El terra és de terra. Tot és així.
Adjunto fotos dels nostres ajudants abans de
marxar a treballar. El senyor que està a la dreta i
de cabell blanc és el Paco Xammar, de 83 anys
i ànima del projecte. […] Avui també hem marxat aviat per anar a una comunitat
a dalt de la muntanya, a més de 2.000
m, que es diu Ixhcu Xocol, unes dues hores de
camí amb tot terreny. La gent és molt pobra,
sense llum, viuen en cabanes d’una pobresa absoluta.
Ens han fet una gran rebuda, ha vingut
tota la població a rebre’ns amb flors, encens,
música i petards. Hem anant a l’església, on ens
han dit unes paraules de benvinguda; el Paco
ho ha agraït en nom de tots. Després, visita a
les escoles.
Els homes els visito jo i la Laura les dones, però
com que hi ha moltes més dones que homes,
al finals ens hi hem posat tots dos. A les 2 hem
acabat i hem dinat amb la comunitat: caldo de
verdures i res més, com diuen aquí.
Després, el Paco els hi ha fet Missa, tota acompanyada
de cants tipus ranxera mexicana; a totes
les cerimònies canten. A mitja tarda hem baixat
per trobar-nos amb el Paco i ens hem reunit
fins l’hora de sopar. Dia complert!
[…] A la nit sí que fa fred. Durant el dia
és fresquet i a la nit he de dormir amb dues mantes.
Envio les fotos i molts petons. Miquel M.”
És cert que a vegades ens queixem sense pensar
que altres ho passen molt pitjor. Bon estiu!
Josep M. Carreras