Fem anys

46

laia-terol-opinio-veuanoiaFem anys i sembla que a cada pas, queda més lluny aquells temps d’infància… I són els primers anys, els més importants per al nostre desenvolupament, els que determinen com seran els següents, encara que no hi hagi garanties. Els primers vincles són els que deixen l’empremta de com segueixen els que ens esperen, els que nosaltres construirem en les nostres relacions. I si ens convertim en pares o mares, són els que segurament deixarem d’herència.

Les relacions humanes, pel fet de ser-ho, es basen en una interacció complexa més enllà de la paraula i l’acte. Des de nadons, el nostre cervell capta milions d’estímuls que deixen un camí fet en una direcció i múltiples possibilitats obertes. La importància que té la mirada, el to de veu, la calidesa dels braços en aquests moments es converteix en la base d’un vincle segur. Mantenir en el temps la mateixa mirada atenta, una veu propera i una postura oberta és el que a vegades costa, perquè ens passen moltes coses a la vida que fan que anem canviant i evolucionant a vegades cap on ens agrada i a vegades no.

laia-terol-fem-anys-opinio-veuanoiaI els nous petits i petites que arriben, tenen aquella mateixa necessitat primitiva que nosaltres, i a nosaltres ja ens queda lluny el record d’infància. Però quan veiem un nen o nena petit/a, les nostres cèl·lules mirall s’activen i pot ser que aflori aquell infant que érem.

No deixem perdre aquesta innocència càlida als nostres cors, perquè sinó, no podrem veure a qui tenim davant. Les noves generacions ens necessiten desperts/es i atents/es. I molt.

Laia Terol Julian, Llicenciada en Psicologia col. 18000 i vocal de l’APPA, Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia. 

www.psicoanima.jimdo.com