JOSEP M. VALLS
“Benvingut Patge Faruk. Vostre pas per Igualada omple tota la mainada d’il·lusió i de gratitud…”
Aquestes són algunes paraules que prou recordo. Les va escriure el meu pare cap als anys 50. El meu pare, en Lluís Valls i Soler, va ser qui va crear o, millor dir “parir” aquest personatge entranyable que tots els igualadins coneixen i, que des de l’Orient, del 28 de desembre fins el 6 de gener visita esplendorosament la seva ciutat natal.
El meu pare va morir un 28 de desembre, l’any 1991, però Faruk segueix ben viu. Amb el meu germà vàrem visitar l’any passat la magnífica exposició que es va fer a Igualada.
Jo tinc 77 anys, sóc religiós escolapi i professor emèrit de Física i Química i, si m’he permès escriure aquestes línies és per culpa de la covid-19, que em fa pensar que aquest any la cavalcada no ha estat com altres anys; i això m’ha fet recordar moltes coses.
L’any passat em va molestar un petit escrit d’un diari. El títol deia “El betum perd presència reial”. Criticava que els patges i els Reis es pintessin. Poc coneixien aquests la màgia i l’encant que tenen els Reis a Igualada.
El nostre pare, quan teníem l’edat de assaborir la preparació i la festa dels Reis, ens va fer conèixer el Patge Faruk. Vivíem tota la nostra família aquesta il·lusió i gratitud que canta l’himne. L’arribada del Patge, els avisos “amb veu suau” de la ràdio, la carta que recollia a l’Ateneu (llavors es deia “Centro Nacional”) i l’arribada dels Reis. Llavors arribaven dalt de cavalls. Les escales de fusta i els patges que les pujaven carregats de paquets. Els donatius que les famílies feien a la Comissió Organitzadora que permetia que tots els nens tinguessin joguines. La visita dels Reis al malalts de l’hospital…
Quan jo vaig començar a dubtar, el meu pare se’m va avançar i em va explicar ben clar allò que alguns companys d’escola en deien “la trampa”. Per mi no va ser cap trampa. Ell em va fer entendre que tot allò era bo, que els nens i les nenes petits han de viure aquestes il·lusions amb la màxima intensitat. I em va convertir en ajudant. Jo li anava a buscar els papers de la ràdio a tres botigues i els portava al lloc on ell mateix o un altre, convertint-se en Patge Faruk, parlaven per ràdio. Jo estava al seu costat quan ho feia i també estava al costat dels patges quan es pintaven les cares i es vestien. Vaig viure la il·lusió dels Reis d’una altra manera.
Quan tenia 13 anys vam anar a viure a Barcelona i als 18 entrava a l’Escola Pia. Haig de reconèixer que no he estat massa vegades a Igualada des de llavors, però la festa de Reis d’Igualada no es pot oblidar.
Segons aquests que creuen que els patges negres haurien de ser persones negres de veritat els diria avui que són centenars de patges negres els que surten en la cavalcada. Tants joves de raça negra viuen a Igualada?
Jo recordo que ja en la meva època d’infant, pocs patges blancs i rossos hi havia. La majoria volien ser negres. Per què? Doncs perquè no els coneguessin els nens petits! Encara recordo algun patge blanc pintat de blanc com un pallasso. Els negres els pintaven amb un suro cremat. Això els dies abans de la cavalcada. Jo havia ajudat a fer-ho. El dia de la cavalcada ho feien amb una altra fórmula perquè no es despintessin abans d’hora. Ben pintats també els llavis. Turbant (millor amb ploma). I tots amb guants. Era obligatori el canvi d’identitat per crear la màgia de la cavalcada. Penso que si hi ha africans que volen fer de patges, i que hi tenen tot el dret, caldrà que es maquillin bé, perquè sinó, si tenen fills petits els coneixeran i tota la màgia s’esvairà.
Tot això és la resposta als que van fer (i em consta que encara hi ha gent que ho fa) aquesta crítica.
L’any passat m’hagués agradat molt anar a veure la cavalcada. El meu germà sí que hi va anar. Jo no em trobava bé. Pensava amb “l’any que ve, el 2021”. Però la covid ho ha fet impossible.
Malgrat el mal que la covid ens pugui fer, en Faruk no abandonarà mai als igualadins. Mai.
