Farts de porqueria – Pere Prat

0

Impuestos.jpg Estem en dates de pagament d’impostos. Una tasca dolorosa que a vegades ens canvia el sentiment de contribució pel d’espoliació. I més quan hi ha llocs de l’estat on no es paga el mateix. Així incrementa la frustració i la sensació de robatori. Benzina, peatges, transmissions i patrimoni són més cars ací que enlloc. I ens parlen d’obligacions quan la corrupció i la mala gestió fan envermellir. Les diferències depenen de criteris polítics estranys. Hom esperava que algú sortiria a donar la cara. A demanar perdó al país. A dir als ciutadans aquestes situacions es tallarien de soca-rel. Però res. El descrèdit comença en la més alta institució de l’estat. I segueix per tota l’estructura de govern i oposició, infectant els partits polítics i les institucions civils. La gent vol que es depurin responsabilitats. Ja no vol més declaracions, ni cimeres, ni sessions de control parlamentaris. Hom sap que a la classe dirigent se li ha endurit l’ànima i impertèrrits diuen tota mena de mentides, sense que els caigui la cara de vergonya. Però tot i que això sigui molt dolent, encara hi una cosa pitjor. Que els governants i els ciutadans tinguin la sensació de que és normal. Que ha de ser així i que no es pot fer res per canviar-ho. Que s’ha de lluitar contra la crisi, escanyant pobres, retallant serveis i assegurant el pagament als bancs. Així les xiulades i crits s’estenen arreu. La gent ja està farta de que sempre rebin els mateixos i de que els diners que es recapten vagin a parar allà on no toca. Si és dolorós pagar impostos, és sagnant veure l’ús que es fa d’aquest esforç. I quan es parla de solidaritat, de sacrifici, de lluita i de treball hom pensa que es prioritzarà el desvalgut i amb qui ho necessita. Però mai és així si ho gestiona l’Estat. D’ací que els més eficients siguin altres organitzacions com Càritas, Creu Roja i tantes d’altres. Segur que hi ha polítics i administradors públics que són honestos. Però els vicis i formes d’actuar han embrutat tant les institucions, que ho han podrit gairebé tot. Que ningú no es cregui que no passa res. Els fets són tan greus que qualsevol fotesa pot ser el llumí que porti a l’esclat social. Fa poc una concentració per escridassar a les autoritats que anaven a inaugurar la línia de l’AVE Madrid-Alacant no va acabar en tragèdia de miracle. Un agent que volia “conduir” les multituds es va quedar acorralat i el van apedregar brutalment. El President del govern acabava de dir que s’havia “obert una arteria de riquesa”. I la multitud, calenta del teatre i de missatges com aquest es va enardir. Es preguntava a qui beneficia una infraestructura tan cara de fer i de mantenir. Pensava en qui l’havia construït i en els polítics que haurien “sucat” amb l’obra. Saben que servirà per les vacances dels madrilenys, que tindran les platges més a la vora. Però ells reclamen millores a Rodalies i l’Eix Mediterrani, la connexió amb Valencia i Barcelona. Estan farts de tant cinisme, de tanta porqueria i d’enganys. De que proposin solucions com la reforma administrativa per estalviar diners, quan és una limitació de les llibertats. Que diguin que vigilen les finances dels partits, mentre deixen que les seves fundacions canalitzen milions vers comptes particulars en paradisos fiscals. Saben que alguna cosa s’està fent, encara que de manera molt dispersa i feble. Saben d’iniciatives per exigir una profunda reforma moral, política i legislativa. Però ho voldrien formalitzat ja. Qualsevol cosa menys acceptar els espectacles que es viuen a diari. No és d’estranyar que, segons el CIS, el president del govern espanyol amb prou feines compti amb un suport del 12% de la població i que més del 80% cregui que tenim uns pèssims partits polítics. En el moment a pagar els impostos tot es fa més dolorós, perquè els diners de la ciutadania no són per tapar les vergonyes dels que ens manen, ni d’omplir les butxaques dels que tenen el poder. Són simplement per administrar els bens comuns i per dotar el país dels mitjans de progrés. Pere Prat