Fangars – Pere Escolà
F

22 de març de 2013

Sovint l’estat s’aguanta perquè les arrels són fondes i resistents. Es manté, encara que la soca sigui morta i el terra estigui enfangat. El President Aznar deia que, abans de trencar-se Espanya es trencaria Catalunya que és un arbre d’arrels més joves. I el govern central fa tot el possible perquè així sigui. Actua en tots els fronts. I cerca aliats. També ací. I sembra males herbes. On uns hi veuen prudència, altres només immobilisme. Uns demanen unitat darrere els que manen i altres que deixin la cadira. I molts, cansats de tot plegat, pensen que s’ha d’esbotzar i enllestir d’una vegada. Volen caixa o faixa. Ja no es veuen reflectits en aquell partit al qual sempre havien votat. Potser perquè ja no té l’ambigua centralitat, per falta de valentia, o per trair els valors històrics. De dretes, d’esquerres i del mig. I ara no saben què han de fer, perquè les lleres pel debat intern ja fa temps que es van assecar. Gairebé tots els partits estan en crisi. I els que no ho estan, es debaten entre el populisme i la desqualificació. UDC està que s’enfila per les parets veient que el sector independentista de CDC s’acosta cada vegada més amb ERC. El PSC vol renegociar els acords amb el PSOE. ICV, CUP i Ciutadans esperen fregant-se les mans. Els del PP volen espanyolitzar una normalitat que ara ja no ho és. Totes les espases estan alçades. Es defensa la independència, el sobiranisme accentuat, la continuïtat autonomista més o menys reforçada i la centralització de l’estat. Uns volen alentir el procés, altres rebaixar les tensions amb l’Estat i altres ser lliures d’una vegada. És el mateix de sempre. Un segle debatent els mateixos temes i quasi de la mateixa manera. Com quan es va proclamar unilateralment la república, i claudicar tres dies després. Es segueix discutint si sortir o no de la legalitat establerta. Si s’ha d’esperar o no a que es modifiquin les lleis per promoure una consulta dins de l’ordenament vigent. Totes les opcions tenen partidaris i detractors. Però cada dia els posicionaments estan més radicalitzats i l’enfrontament sembla més probable. Salvador Sostres, altre temps veu valenta a l’Avui i ara irònic periodista que fustiga el catalanisme des del Mundo, li deia en un article al president Mas que, o enarborava la bandera, es sortia de la llei i s’atenia a les conseqüències, o que d’independència res de res. I els polítics de l’arc parlamentari, enlloc de resoldre aquest tema o el de la crisi econòmica, estan per altres temes. Rull, acabarà barallant-se amb Duran. Ridao s’enfila a la moderació esquerrana, esperant ser el nou President del Parlament. Navarro volent recuperar el PSC. Herrera ensenyant honestedat. Rivera esgarrapant vots. Fernández explicant una nova manera de fer política. Sánchez-Camacho canviant els seus escoltes per policies nacionals. I Mas i Junqueras segurament tenen un pla. Però la majoria no sap quin és. Alguns veuen al President com una espècie de Moisès, solitari i amb voluntat d’immolar-se i altres com un problema, culpable de la situació i incapaç de gestionar-la. I tampoc hi ajuden els que tenen por de perdre el càrrec polític -feines ben pagades per les que no han de fer gran cosa més que ser-hi- i que els ocupen a ells o a familiars propers i a amics. Ni els empresaris enganxats al poder. Ni la multitud de ciutadans que pateixen pel seu empobriment. Tots miren atents què passa als ajuntaments, a les diputacions i als consells comarcals. Els moviments no són solament al Parlament. Mentre l’ofec financer paralitza les iniciatives i l’economia continua enfonsant-se. Estem en un món irreal. Cal recuperar l’alegria, la normalitat i la serenor. Estem en un fangar amb un carro ple de pedres. I s’ha de fer alguna cosa per poder avançar. Pere Escolà

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta