Mònica Morros
Fa 25 anys que va sorgir la primera llei de suïcidi mèdicament assistit als EEUU.
Fa 25 anys que Esquerra va exigir la despenalització de l’eutanàsia a Madrid.
25 anys és tota la meva vida.
Una mostra més que les lleis, per ser-ho, no vol dir que siguin justes.
Recentment, el Congrés dels Diputats ha estat notícia per admetre a tràmit una proposició de llei que pretén despenalitzar i regular aquesta pràctica.
L’any passat, el Parlament de Catalunya, després que la Consellera de Salut anunciés l’impuls d’una Llei catalana de la mà dels grups parlamentaris, es va crear un grup de treball per elaborar la normativa que recollís tot allò relacionat amb la pràctica assistencial de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. Dos anys abans, el Parlament català ja havia exigit a Madrid la despenalització i ho va tornar a fer el 2019.
Catalunya sempre ha abanderat la lluita per aquest dret. Des del 2002 es disposa del Document de Voluntats Anticipades on cada persona manifesta quines intervencions i tractaments vol rebre en cas que una malaltia els impedeixi expressar la seva voluntat. Enguany també s’ha posat en marxa l’Observatori de la Mort que pretén analitzar com morim i elaborar propostes per millorar la qualitat d’aquest procés.
Tenim una relació contradictòria amb la mort. Per una banda, la indústria de l’entreteniment ens la presenta sense cap mirament però per l’altra quan aquesta es produeix a la realitat continua sent un tabú. Tot i així, les dades ens diuen que el 80% de la població catalana està a favor de l’eutanàsia.
Pertoca també posar sobre la taula debats concrets que es derivin de qui en té dret. La proposta de llei estatal oblida col·lectius rellevants com les persones amb problemes de salut mental o els menors d’edat i és quelcom imprescindible per fer de l’eutanàsia un dret real i plenament accessible.
Els drets no esdevenen deures, els drets suposen llibertat, autonomia, elecció… L’eutanàsia va de posar la persona al centre, de prioritzar la qualitat de vida, de dignitat i de respectar les voluntats individuals. De combatre una situació tan indesitjada per qualsevol persona com és viure un patiment insuportable al qual no hi puguis posar fi.
Res d’això seria possible sense la lluita incansable de persones valentes i de l’associació Dret a Morir Dignament que la marge dels contextos polítics, al marge dels riscos a patir condemnes penals, han avantposat el benestar d’aquelles que tenien patint al costat, que els demanaven ajut per acabar amb aquella situació i han sabut posar en relleu que la despenalització de l’eutanàsia no és una opció sinó que és una responsabilitat. Gràcies per fer-nos més lliures!
