Ser europeista fora de la Unió Europea: el cas del Regne Unit

11

El proper dissabte 29 d’abril, el Consell Europeu (òrgan que aplega tots els presidents i primers ministres del estats membres de la Unió Europea) avaluarà i dirigirà la petició d’un dels seus membres d’abandonar “l’estructura” europea: el Regne Unit, un cop aquest ja ho ha demanat. Després de prop d’un mes, els estats europeus es reuniran per estudiar què fer i com iniciar la negociació. Només per això, ja es veu que “l’estructura” europea xoca amb la necessitat d’agilitat i resposta que el món globalitzat exigeix o necessita.

El Regne Unit, mentrestant, ja està reforçant els seus mecanismes de presència a l’exterior, sobretot pel que fa a relacions comercials, i segurament, pel cas de la Índia i Indonesia, on la Unió Europea també està intentant acords d’intercanvi, ho podrà fer amb menys d’un any. La Unió Europea triga més de 6 anys de mitjana  per tancar negociacions amb tercers països.

Les directrius que segurament està preparant la Comissió Europea (l’estructura comuna de tècnics funcionaris que tenen els estats membres de la Unió Europea per fer la feina fruit dels acords adoptats) per iniciar la negociació amb el Regne Unit, bàsicament seran del tipus següent: liquidar el lligams vigents entre UK i la Unió Europea abans de restablir nous acords, comercials o d’altre tipus, entre UK i la Unió Europea, en un exercici de racionalitat quasi impossible, ateses les superposicions que es produiran necessàriament a la pràctica, sigui per confusió d’ordenaments (a UK quedaran vigents moltes normes europees) o per manca de medis prou àgils per garantir solucions a les empreses comunitàries que operen des de les illes britàniques.

Ambdues parts, no obstant això, sembla que si que han acordat que el termini de negociació per culminar la retirada del Regne Unit de la Unió Europea sigui de 2 anys. Aquest termini cal entendre que és per fer possible una sortida gradual i suau, tant pels ciutadans, les empreses o els propis estats implicats. En cas contrari, si no hi hagués acord, directament les prestacions i normes de la Unió Europea deixarien d’aplicar-se al Regne Unit, i aquest quedaria directament com país tercer, sense més. Tot sigui dit, un escenari impossible, tot i que jurídicament possible. La realitat, per sort, estaria per damunt de papers i documents, de tot tipus.

Quan la lucidesa i el pragmatisme britànic ha conclòs sortir de la UE és que alguna cosa no va ni funciona, i potser no ho sabem, o quan ens informin ja serà tard. El que sembla irreal és totalment cert. Els britànics van fer un referèndum, va guanyar sortir i abandonen el projecte europeu. Tanmateix, restaran a Europa, a la seva manera, defensant i gaudint de la llibertat i la democràcia. Westminster ens està donant una gran lliçó a tots els europeus, atès que tothom sap i coneix els dèficits de participació i de democràcia de les institucions europeus, autèntiques disfresses per a un sistema quasi dictatorial (que l’allunya d’una dictadura per la seva lentitud i passivitat).

L’europeisme refugi en que s’ha convertit el sistema institucional de Brussel·les, a provocat que molts dels europeus continentals exclamin sobre els britànics. “què faran?”, “de què viuran?”, com si fora de la UE no hi hagués vida ni tota mena d’oportunitats. Doncs bé, aquesta visió institucional d’Europa és la que la fa perillosa i genera molt recels entre la seva població. Per sort Europa no és ni la Comissió Europea ni molt menys el Consell Europeu.

Vicenç Plans, periodista