Europa en perill – Pere Escolà

0

Perilla el projecte de construcció de la Unió Europea, com a paradigma que conjugava la diversitat amb la unió, la intel·ligència i la generositat. Viure amb igualtat i cohesió social, però conservant la pròpia identitat. Trontolla aquell ideal iniciat i propulsat amb generositat i respecte per dirigents com Monnet, Schuman, Spaak, Adenauer, Pineau, Brandt, Schmit, Kohl i tants altres que havien aconseguit un llarg període de pau, progrés i benestar. Avui, la geopolítica, els interessos i la mesquinesa, afegida a la crisi, han fet aparèixer dubtes. Parets que es veuen envellides i esquerdades. Potser perquè els fonaments no estaven prou consolidats ni eren prou profunds per aguantar aquest edifici polític. Europa és sols un conglomerat d’estats, lluny dels models federals o confederals, com els d’USA o Suïssa. Ara s’evidencia que els països membres són els que manen i que el Consell només és l’eina d’expressió del poder dels més influents. I no s’avança més en la integració, perquè els governs estatals no volen continuar cedint poders. Continuen ancorats en una comunitat d’interessos econòmics, lluny d’aquell projecte social i polític que era la fita proposada. I preocupats pels costos i els beneficis a curt termini, no hi ha la paciència per esperar que es consolidi. Hom entén que els polítics es deguin als seus compromisos nacionals, però no que els posin davant dels interessos comunitaris. No es vol seguir patint els personalismes de les seves idees ni les servituds partidistes dels que practiquen una visió hipòcrita i de curta volada -esperant collir sense sembrar- dels que diuen bastir un sistema de llibertats i d’igualtat d’oportunitats, però que es comporten com una banda de saltejadors de camins. Dels que obliden que els milions d’aturats són una prioritat i no la constatació d’una generació perduda. Però avui els ciutadans no semblen voler gaire més que gaudir de més avantatges. No accepten ni els esforços, ni el treball, ni el sacrifici que comporta construir un estat supranacional, on la moneda única hauria de ser un mecanisme de solidaritat i no una mesura discriminatòria de riquesa. Els països perifèrics han après que el projecte necessitaria anar més enllà. Més Europa i menys estats ineficients. Més mecanismes de prevenció, de seguretat i de solidaritat. No n’hi ha prou amb vigilar el dèficit públic i el deute acordats pel Tractat de Maastricht. Primer perquè pràcticament tothom va fer gecs i mànigues per entrar-hi. I segon perquè s’ha constatat que hi ha molts altres problemes a més dels comptes públics. Irlanda, Espanya i Xipre, són exemples clars de que la crisi no s’ha originat, ni s’ha detectat, per les salvaguardes definides. I ara se senten traïts per Europa, quan prèviament s’havien saltat les regles del joc, fent el viu. Com tants que encara ho estan fent. Però és més fàcil desviar les culpes a Brussel·les que assumir responsabilitats. I d’ací el desencant de tants europeus que veuen el projecte comú com una cosa llunyana que els perjudica més que beneficia. Privats d’un veritable govern europeu, sense els mínims mecanismes de control i de vigilància, s’encadenen els errors que afecten sempre els més febles, mentre els poderosos, des dels llocs de comandament, continuen espoliant, encegats per la lògica de maximitzar el benefici. I així s’esvaeix el projecte. Si no hi ha equitat i justícia per a tothom, no es va més que al desastre. I quan tot s’hagi enfonsat, encara hi haurà qui apel·li als supervivents del naufragi per comminar-los a que dipositin els seus estalvis, si és que els en queden, en els bancs locals. Europa ha de ser molt més que un contracte i alguns hauran de donar explicacions de perquè han deixar de creure-hi i del malbaratament del capital social (no sols dinerari) que els seus predecessors els van llegar. Pere Escolà