Et quedaràs

0

PENSANDO.jpg Ens ha tocat viure un temps en què ràpidament ens fem grans i només ens queda el cruel consol de no mirar-nos mai al mirall ni tampoc demanar comptes per tot allò que algun dia vam somniar. Cada dia ens costa més aixecar-nos i sempre caiem en la mateixa pujada, en els mateixos errors. Tornem a ser covards i ens rendim sense ni tan sols tornar a intentar-ho. Ens costa tant, perquè sempre perdem, perquè ens venem per una miserable seguretat. Se’ns fa molt curt el temps, cada vegada que ho intentem i se’ns passa la vida sencera buscant aquella eterna mirada que algun dia vam perdre, buscant aquells somnis ingenus en els què ja no creiem. I el que vam ser, mai tornarà. Fa molt de temps que ja no mirem amb la mateixa il·lusió de sempre i se’ns treuen totes les ganes de continuar amb tot això, i només esperem que arribi el demà. Només esperem que passi el temps i esperar que tot s’arregli, que tot torni a ser igual que abans i res ni ningú ens molesti mai més. Creiem en les mentides que ens venen, en les falses il·lusions, en paradisos materials, i ens roben, i trepitgen els nostres anhels. Ja ni tan sols podem parlar, ni tan sols decidir el que volem, ens fan por i no ens atrevim. Només ens limitem a pensar que som bones persones, però no és suficient, hem de conèixer-nos més, buscar allò profund pel que hem estimat, rigut i plorat, perquè només quan ens mirem i ens reconeixem comencem a comprendre el que està passant i així poder mirar més lluny i mirar on mai havíem mirat, molt lluny, tan lluny fins reconèixer-nos. I tot això ho estàs pensant mentre condueixes per Igualada, pel carrer Pau Muntades, pel teu antic barri, pel qual molta gent es va deixar la pell, però segueixes veient tristesa i potser nostàlgia i veus antics amics amb la mirada perduda i veus els nous immigrants pobres com les rates i segueixes sense trobar-lo i veus passar la teva vida com si ja no tinguessis temps. Sona Estopa al cotxe, puges el volum per intentar que et sentin, però ningú t’entén. La musica sona al pensaments i per extensió a les paraules d’aquest article. Només pots cridar que et quedaràs amb moltes ganes de veure’l i promets que l’esperaràs, sí, potser, buit i sense alè, però es que estaràs a punt de trobar-lo, encara que sigui quan s’acabi el temps. Aparques en una plaça del barri oblidat, et sents un estrany i et veus jugant amb els amics que ja no hi són i li promets al nen que vas ser, que vols tornar a veure’l i tornar a ser aquell jove que mai hagués tolerat un món com aquest. Sents fred i no pots evitar que la tristesa t’envaeixi. Plores. Sents vergonya, tornes al cotxe i segueixes escoltant la música. Cert, cada dia som més grans, se’ns acaba el temps, però encara tens moltes ganes de veure’l, perquè encara et queda alguna cosa del nen que vas ser, suficient per tornar a intentar-ho, suficient per lluitar pels teus somnis. I ho seguiràs intentant, fins que tornis a trobar-te i mai més puguis dubtar i vulguis anar- te’n per sempre. Rafael Moya