Esteban González Pons, MEP

20

Al Parlament Europeu hi ha un MEP (Member of the European Parliament) del grup popular que es diu González. El tenen destinat allà perquè el seu partit, un cop amortitzat per a la política interior espanyola, el va incloure a la llista dels candidats populars a les eleccions europees. Però el podrien tenir igualment entretingut en qualsevol altra institució, posem per cas, el Senado, on els partits acostumen a deixar aparcats els seus elefants polítics. Però el fet és que, encara que no es pot considerar exactament un cementiri d’elefants, queda clar que amb González i altres MEPs, també algun de català, tot s’ha de dir, el Parlament Europeu fa perfectament aquesta tasca. L’explicació és que mentre els elefants siguin allà, molt ben pagats per cert, no emprenyen aquí.

El tal González va tenir la mala pensada de demanar als seus correligionaris polítics que dimarts de la setmana passada no anessin a una conferència, no fos cas que s’intoxiquessin amb el que s’hi digués. Però en comptes de fer-ho discretament, per exemple via telefònica, per no deixar massa rastre, el tal González va redactar una carta i la va enviar als MEPs del grup popular europeu, i potser a algú més. Que el text en anglès hagués quedat tan mal redactat com va quedar ignoro si ho hem d’atribuir al seu autor intel·lectual, el tal González, o a una traducció deficient. El cas és que, amb el document que s’ha fet públic, els populars han quedat ben lluïts. Per cert, el mot Cataluña, escrit així, en espanyol, es van oblidar de traduir-lo, i encara que els motius d’aquest oblit no s’han explicat, es poden intuir perfectament.

S’ha fet públic que a la sala on van pronunciar les conferències el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva també hi havia eurodiputats dels grups popular i socialista, a banda d’altres parlamentaris pertanyents a altres grups polítics. Hi ha qui ignora que al Parlament Europeu hi ha diputats que tenen criteri propi i decideixen on van i on deixen d’anar sense demanar permís, al marge de les peticions puerils i ridícules de boicot que puguin rebre. Així, alguns MEPs van fer cas omís a la demanda de boicot patrocinada pel portaveu popular espanyol i van ser presents a la sala. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que el diàleg del qual tant presumeix el Govern espanyol no només consisteix a evitar reunir-se amb qui s’hauria de reunir sinó que ha arribat a la conclusió que ni tan sols cal escoltar-lo. És a dir, no arriba ni a diàleg de sords.

Miquel Saumell