Estat i nació

E

Hi ha qui compara les febleses d’Espanya i Catalunya per extreure’n conclusions. Volen saber qui en sortirà vencedor d’un enfrontament que es juga amb forces diferents. El govern central actua calculadament. Cerca la divisió entre catalans i fomenta la catalanofòbia a través dels mitjans madrilenys, mentre en els radicats a Barcelona hi ha una tebior quintacolumnista. L’Estat, amenaçant, espera a que les tradicionals divergències del catalanisme polític facin caure el procés. Sap que el poble, per molt que es manifesti, necessita institucions organitzades per assolir els seus plantejaments. Sembla que en una terra on conviuen catalans, andalusos, extremenys, murcians i tants d’altres, no hi hauria d’haver cap animadversió mútua. Però ara n’hi ha. I els representants de totes les comunitats autònomes s’hi abonen i organitzen boicots. Però no és un conflicte entre persones, sinó entre opcions polítiques. La que contraposa el govern de la Generalitat, representant legítim d’una nació, i la que representa l’estat espanyol, que alguns només veuen com una entelèquia buida de contingut, perquè l’identifiquen en aquell regne de Castella conquistador, intransigent i absolutista. Així qualifiquen de colonial l’actual relació entre Espanya i Catalunya, cansats de no ser tractats com iguals i haver de conformar-se amb una minsa representació a les institucions d’un estat que ni els respecta, ni els ha deixat d’espoliar. Sols ha faltat que el Tribunal Constitucional, controlat per les dues forces majoritàries del país, s’hagi convertit en una nova cambra que esmena la plana als Parlaments de Catalunya, d’Espanya i el Senat. I on no hi veuen cap sensibilitat vers els catalans, com tampoc la perceben en la Corona que, borbònica, s’oblida els títols d’ací. No es pot dir que no s’hagi avançat en el reconeixement de la identitat catalana, però tampoc que s’hagi deixat que aquesta s’expressi plenament. Uns havien bastit un estat de les autonomies, que no els agradava, però veien com a mal menor, creient que així diluïa el sentiment nacionalista. I per a la majoria dels catalans, aquest només era un pas per assolir més llibertats. Potser tot s’ha quedat en un intent d’engany mutu, que ara s’ha posat al descobert, com tantes altres misèries construïdes des de la mentida. Així moltes persones consideren Catalunya com una nació. Uns la volen independent, altres la veuen dins l’estat espanyol, amb un estatut diferent. Però també hi ha qui creu que és una part d’Espanya i que no calen tractaments específics. Per a uns només hi ha una forma de recuperar el propi destí, i volen emancipar-se amb totes les conseqüències. Pels altres, la separació de Catalunya, equival a la pèrdua del que creien que formava part de casa seva i es resisteixen a deixar-la marxar. Catalunya no és una possessió, ni una propietat de conquesta. Vol seguir sent i decidir el seu destí. Sigui a Espanya, a Europa, o sola. Els territoris de les nacions són sovint conseqüències de la història, però són sempre de la seva gent, procedeixi d’on procedeixi. Aquesta que ara mira el procés amb recel. Oriol Junqueras ja ha assenyalat que Espanya perdrà Catalunya, com va perdre altres nacions avui independents. Però Madrid, davant el desafiament, vol tallar els caps de la revolta. Carod Rovira, Artur Mas, Junqueras, Oriol Pujol, Quico Homs o qui agafi el relleu. Per això tenen tants “espies” redactant informes. I enmig d’aquests sentiments contraposats, però d’arrels tan profundes, és probable que la confrontació i la ruptura siguin l’única sortida. I que esdevingui un procés traumàtic. Perquè tot el que ara estem vivint no augura un diàleg civilitzat. L’estat recorda que mai s’ha derogat el Decret de Nova Planta i els catalans que el 1714 queda ja lluny. Sembla difícil que no hi torni a haver vencedors i vençuts. Pere Escolà