Estat del malestar

0

La darrera setmana Manuel Castells va publicar a la Vanguardia un interessant article amb aquest títol. Deia “El que estem vivint en el context de la crisi, a Espanya i al món sencer, és la transició de l’Estat del benestar a l’Estat del malestar”. I no és un joc de paraules, veient com les retallades en les prestacions socials i la incongruent gestió dels impostos -que diuen necessàries per a reduir el desbocat dèficit pressupostari-són aprofitades per fer por als ciutadans i així assolir el poder. Són els que presenten la disjuntiva entre austeritat i caos per justificar la liquidació de la clau de volta de la societat europea. Sembla mentida que es facin polítiques de tan curta volada i que no hi hagi quasi ningú que parli de retornar als orígens. De recuperar tot allò que va fer d’Europa una societat de referència mundial, on no sols hi havia pau, sinó que floria la cultura, la justícia i la llibertat. I ara hi ha qui predica que aquesta manera de viure és un luxe car i insostenible. Veuen impossible pagar als aturats -són joves ganduls que es queden a casa en lloc de buscar una feina- als malalts -perquè n’hi ha masses i envelleixen- als estudiants -són immadurs, dispersos, sense disciplina i sense futur laboral-i fins i tot als funcionaris públics perquè -els bombers, policies, metges, mestres i altres que garanteixen el funcionament de la maquinària de l’estat-són uns mimats socials que passen la major part del temps sense fer res. Ningú parla de crear llocs de treball. De treballar de debò per aconseguir-ho. D’explicar el que cal fer perquè això sigui una realitat i no una entelèquia. No es recorden que fins fa poc tot es podia pagar amb la contribució de tots els ciutadans. Però diuen que ara ja no es pot, perquè els diners es necessiten per fer front als interessos. Hem oblidat que el benestar és també l’increment de productivitat, la millora contínua, la quasi plena ocupació i el repartiment de responsabilitats. No només de la solidaritat i del subsidi. L’Estat del benestar no és tampoc un regal dels governs o de les empreses. És una conquesta social feta a base d’aquell capital humà, que possibilita el finançament de la despesa amb esforç i dedicació. Per això els ciutadans no es poden resignar a que s’evapori i desaparegui. Encara hi ha qui espera que siguin els polítics que “ens representen” els que han de resoldre els problemes detots. I no és així. Som tots els ciutadans. És la comunitat la que conforma el seu destí. La que fa el seu present i encara el futur d’acord amb les seves aspiracions més profundes. Proposant, posant i traient els capdavanters. I és en aquests moments quan tothom s’ha de preguntar si realment s’està compromès amb l’esdevenir de la comunitat, perquè s’acosta el moment de sortir al carrer i deixar el confort de l’anar tirant, esperant que siguin els altres els que resolguin els problemes. I això no agrada gens als interessats en què els ciutadansclients sols aspirin a que els satisfacin les seves necessitats. Els que volen un ramat d’anyells, que creuen poder mantenir quiet, deixant que es facin unes poques crítiques sense haver d’arriscar res. Però no se’n sortiran. La societat té aspiracions més profundes i sap que esperar passivament una figura messiànica no porta sinó al desastre. S’ha fet adulta, és crítica, activa i compromesa de les majories socials. En aquesta crisi política tan profunda, que afecta totes les institucions i organismes, el problema no és només la criticada classe política –malgrat sigui endogàmica, electora-lista i sectària– sinó que afecta a la major part de les elits socials. La societat civil s’ha anat estratificant i tancant en corporativismes miops i egoistes. I aquesta malaltia és avui moneda corrent entre els membres d’institucions, financers, empresaris, directius, sindicats, patronals, professionals lliberals, associacions, funcionaris, periodistes i gairebé tots els col·lectius. Tothom vetlla els seus interessos i es preocupa poc dels problemes dels altres. Per això creix el desconcert i tot sembla ensorrar-se. Va pujant el malestar. I si se sobreïx farà estralls. Pere Escolà