Esperant la queixalada

0

Les rierades de gent que ompliren els carrers de Barcelona l’Onze de Setembre sabien de les dificultats que comportava el procés sobiranista. Sortiren al carrer conscients de la tebior dels polítics i de la intransigència de l’estat en aquest tema. I per això pensaven impulsar el procés, palesant la seva voluntat, aixecant pancartes, senyeres i estelades. Unes formes molt diferents a les soterrades, aspres i violentes amenaces que es feien en molts indrets d’Espanya durant la guerra de Bòsnia, “Catalanes ya os llegará vuestro Sarajevo”, aŀludint a la ciutat bombardejada constantment en un assetjament de tres anys. Els manifestants creien que hauria estat suficient mostrar la seva determinació. Però, en només dos mesos, s’ha passat de l’eufòria de l’èxit per la manifestació, a una remor atemorida. D’aquella massiva unitat exhibida a Barcelona, plena de confiança, serenor, determinació i voluntat democràtica, s’ha passat al desconcert generat per les baralles partidistes que enterboleixen i debiliten tot argument. Costa justificar el malbaratament de tant de capital polític en tan poc temps, llevat que sigui per una maniobra perfectament planificada a l’interior i l’exterior. Sinó no s’entén que, a la vigília de les votacions al Parlament, la federació de Barcelona de CDC vol-gués trencar amb UDC, després d’anys de convivència difícil. Tampoc veure com cinc diputats del PSC haguessin de callar davant d’una votació pel dret a decidir amb què s’havien presentat a les eleccions. O escoltar els alts càrrecs d’UDC parlant de confederalisme. O demanant als seus socis de coalició que es preocupin de “l’embargament” de la seva seu i encara estan llegint la sentència del cas Pallarols. O els de la CUP, que prefereixen abstenir-se perquè no es fa referència als Països Catalans. O PP i C’s donant la benvinguda als socialistes a les files “legalistes”. Els reptes a què s’enfronta Catalunya per fer possible l’exercici de la seva llibertat de decisió i per donar una sortida més justa de la crisi, reclamen uns posicionaments molt pel damunt d’aquestes picabaralles domestiques i dels interessos de l’estat. La nostra classe política sembla menjar flors, en lloc de l’herba amb la que s’atipa la resta del remat. S’engresquen creient-se superiors i molt importants. I, en lloc d’aportar solucions, són sovint l’origen dels problemes. No s’adonen que la ciutadania, majoritàriament, està donant lliçons de generositat, sensatesa, concòrdia, serenitat i il·lusió col·lectiva, i voldrien que els seus líders s’hi emmirallessin. Però ells, gasius i pretensiosos, s’entesten en les formes en lloc d’afrontar el fons del problema. Per això cal destriar el gra de la palla. Molts polítics, empresaris i periodistes, propers al poder central, no volen que el dret a decidir acabi tenint cobertura legal. Tampoc que es facin reformes, concessions o propostes de diàleg que possibilitin una sortida diferent a la situació actual. Voldrien girar full, farts de la insistència en plantejaments identitaris. Volen decantar definitivament la balança actual vers una nació espanyola, que mai no ha tingut prou força per imposar l’assimilació de Catalunya, i laminar les pretensions d’una nació catalana que valora anar-se’n. Avui per avui, només el president Artur Mas té la capacitat institucional per modular, amb prudència, les passes a fer en cada moment. Però li cal la complicitat de la majoria social, més enllà dels acords partidistes de govern. De moment té el suport d’ERC i ICV, però caldria ampliar-lo a d’altres institucions i organitzacions ciutadanes. Perquè aquest ramat està envoltat de llops que esperen clavar la queixalada i també hi ha més d’un llop amb pell d’ovella. Però com que fan udols, no haurien de confondre… Pere Escolà