Escarafalls – Josep M. Carreras

E

No se m’acut cap altra paraula per definir l’actitud de la senyora (perdó, senyoreta) Alícia, fins fa poc en el país de les meravelles i ara atrapada en els seves pròpies xarxes. Per això dóna cops de cec, en una actitud desafiadora i prepotent, més pròpia d’un xulo de barri que d’una senadora i diputada al Parlament. Sap que és qüestió de temps que algun mitjà publiqui el contingut de la famosa entrevista amb l’ex de Jordi Pujol Ferrusola i per això ha amenaçat amb dur als tribunals qualsevol que el faci públic. Males llegües diuen que, a més de parlar de bosses de pell de cocodril i altres foteses, es va carregar alguns dirigents del PP –els germans Jorge i Alberto Fernández-Díaz- i va preguntar insistentment per algun “rentador de diners” de Londres. Aquesta situació pot passar-li factura, tant dins com fora del partit. Però com que els dirigents del PP tenen un concepte molt particular de l’ètica professional i ja estan acostumats a tapar-se mútament les vergonyes, l’Alícia de les Meravelles ha adoptat una actitud provocadora, creient que la millor defensa és un atac. Per això, no ha trobat millor excusa que posar en dubte la professionalitat dels Mossos d’Esquadra encomanant la seva protecció a la policia espanyola. Certament, ella no ho diu així, però no cal. Ja se n’encarrega la caverna mediàtica madrilenya de fer-li la feina bruta acusant-los de posar-se al servei d’un partit i no del país. A més, aquestes acusacions entren de ple en els plans que té el Partit Popular i el govern espanyol respecte a Catalunya. Fins ara n’havia tingut prou amb la tàctica que Shakespeare –i després Marx- anomenen del “vell talp”: rosegar a poc a poc les arrels de l’arbre i, un cop mort, esperar que qualsevol ventada el faci caure. En el nostre cas, la víctima del talp és la credibilitat de la Generalitat. Aquesta acció és lenta i soterrada, pacient, poc visible. Per això han decidit descarar-se i ser ells mateixos la tempesta que el parteixi en dos. Sánchez-Camacho entra plenament en aquesta línia. Però hi ha un perill: que l’arbre, amb el suport de moltes altres arrels, es converteixi en la seva tomba. Actituds esperpèntiques com la que acabem de viure aquests dies poden tenir un efecte boomerang. Si fas una acusació, has d’estar en condicions de demostrar-la; altrament la teva mentida i -deixeu-m’ho dir- la mala llet que comporta poden posar-te en evidència i magnificar encara els teus enemics. Vicent Partal compara aquesta situació amb les acusacions de Bush contra l’Irak, amb el pretext de tenir armes de destrucció massiva per justificar la seva política d’intervenció en el país. Quan es va demostrar que tot era fals, va ser molt difícil mantenir la seva credibilitat en tots els camps. Si la senyora (o senyoreta) Sánchez Camacho no pot demostrar la veracitat de les seves acusacions, a més de passar per mentidera –a això ja hi estem acostumats- pot acabar fent un ridícul espantós. Els escarafalls sense fonament es paguen. Josep M. Carreras