Escac a l’Estat – Manel Ramoneda

55

Déu n’hi do com s’ha mobilitzat tot l’aparell logístic de l’Estat espanyol llevant-se la pell de xai i mostrant-nos el llop que duu a dins. Amb tot el meu respecte a xais i llops als quals n’atribuïm naturalesa de pols oposats, l’un per mansuet i l’altre per sanguinari i cruel. Antagonisme en animals com en humans ho és democràcia i franquisme. De fet al regne dels Borbons que patim i mantenim això d’amagar, tergiversar, dissimular i apropiar-se de persones, de terrers, de ‘menjar-se’ nens i de canviar noms, no els ve de nou; forma part d’una malaltia crònica amb components tumorals i traces de pesta bubònica. Castella es camuflà d’Espanya i l’idioma propi el castellà l’investiren d’espanyol. Decidint també que, lluny de la pleta, els que haurien de ser notables i ambaixadors es transformin en llorigada i mers colonitzadors de xandall, pipes i xiclet a les ordres de la llopada que des de l’altiplà els adoctrina dirigeix i a manca de creu a uns arma fusell en mà i a d’altres instrueix asseguts al sofà. On aquest contrast es fa més evident és avui al Parlament, rector primer de la cosa pública: «pepé, ciudadanos, pesaceóè, …» qui es considera colon tan li fa color i nom. Igualment ho veiem a peu de carrer on a banda de paquet i metralleta els reconeixem pel tocat la bandereta i la tanqueta.
I és que hem fet escac a l’Estat. Hem fet Història en majúscula. En un principi, l’inici del procés de desafecció de la societat catalana respecte l’actitud altiva i de supremacia del «venidvosotrosaquí» i «todoparami» de Madrid, va ser amagat al confiat poble espanyol distret amb sessions televisives de faules i de país de les meravelles. I malgrat que tot apuntava que no eren davant un joc de competències i de sentiment d’identitat sinó d’un procés de dignitat i rebuig a un espoli sense parangó a Europa, les més altes instàncies funcionarials, polítiques, clavegueram i l’aparell propagandístic de l’Estat, casa reial inclosa, ho van mantenir ocult i silenciat al llarg i ample del seu corral hispànic. I com més denunciàvem l’estafa, robatori, espoli i malversació i creixia la voluntat de canviar el sistema injust empobridor i desigual amb els residents a Catalunya, més ens menystenien, menyspreaven, amenaçaven i insultaven. L’ànima negra els sobresurt en obrir o badar boca; l’afer intern és gangrena, l’afer intern és de budells i hereus, de rendistes d’un franquisme viu. D’enriquits a l’ombra del règim i mercès al milió de morts la depuració i el pagament de favors i delacions amb càrrecs i bons salaris i dotats de la legalitat atorgada per militars i civils colpistes i sediciosos que van escapolir-se de la responsabilitat criminal amb insòlita impunitat. Ajudats uns per sous sobres i desmemoria, d’altres obedients creients que cregueren que passant pàgina se’ls obririen les portes del cel i d’altres esporuguits davant una llopada prodigada en bufetades, porres i queixalades. Tots ells van ajudar-los a escorxar la innocència democràtica i dotar-la d’una Constitució feta a mida per continuadors del règim i titelles. El monstre va ser transvestit però ara la pell morta s’ha podrit i ja li tornem a veure’n el pelatge bru i brut a la dictadura. Bèstia ferotge i enfollida que veu que passarà gana -no podrà pagar el deute, ni podran viure els seus barruts de franc- si el tall, Catalunya, protegint el seu espai de supervivència, s’independitza. Està clar que un 20 de novembre, a Madrid, a la capital del fum i de la màgia -a diferència de les que ho són de la llum i de la il·lustració- a la mort del cap de la manada no van dubtar en sacrificar un be -de fet matar era el que millor se’ls hi donava- llevar-li la pell i utilitzar-la com a parany i engany.
No hi ha dubte que els milers de casos de corrupció, prevaricació, malversació i robatori de fons públics que impregnen les Espanyes i per desgràcia esquitxen també el Principat són fruit d’un model i d’una manera delictiva de fer i desfer, centralista i de sotmetiment. Sistema persistent amb uns partits polítics creats per elements franquistes i per fills i nets de falangistes. Evidentment amanit tot plegat amb personatges de l’extrema dreta i civils de dubtosa santedat provinents de sectes religioses enfortides sota la dictadura militar i ben instruïts pel l’ideari i els valors fanàtics i integristes. Un cop situats al capdavant dels sectors financers, energètics i de telecomunicacions del país han continuat fent el que havien interioritzar en formació a casa i a escola. No van trigar massa a podrir amb dietes, festes i prebendes als joves polítics que pujaven al carro de la democràcia a canvi de fer la vista grossa a comissions, alteracions comptables, urbanístiques, manipulació de les finances públiques a voltes en benefici particular a voltes per a finançaments irregulars, a voltes per pagar silencis. I això més tard o més d’hora tot ho emmerda. Quan és caca l’Estat, l’enroc demora la neteja, l’escac i mat és fa més difícil i si no podem canviar de tauler de peces i de contrincant, millor deixar de jugar amb el trampós. Plegar depèn ara de nosaltres, de 72 diputats escollits democràticament a les urnes amb aquesta única premissa.
Manel Ramoneda