Equilibri territorial – Josep M. Ribaudí

44

Els diferents territoris, circumscripcions, comarques que formen una nació poden ser similars o molt diferents. En el cas de Catalunya hi ha, penso que sortosament, una gran diversitat. Som un país banyat pel mar, tenim el Pirineu, serres prelitorals, aiguamolls, comarques agrícoles, zones industrials i ciutats de tota mida, per sort cap de massa gran.
En la governació d’un estat s’ha de tenir molt en compte com és geogràficament aquesta nació per fer polítiques d’equilibri territorial justes i assumibles. La geopolítica és fonamental per la bona marxa d’un país; no hi poden haver desequilibris, o han de ser uns desequilibris “compensats”. Posaré un exemple: jo visc a Igualada, 40.000 hab. i una filla meva a Tous 1.200 hab. (són xifres arrodonides). A Tous de llar d’infants i escola primària n’hi ha, també piscina, casal, però no Institut, no són prou habitants; tampoc tenen hospital pel mateix motiu. Això vol dir que els meus néts no podran fer ESO o batxillerat? No, això era abans, quan els nens dels pobles no podien continuar estudis, exceptuant els de les famílies que tenien recursos per enviar-los interns (per cert una pèssima solució). El que fa falta per equilibrar això és una bona carretera que uneixi els municipi gran amb el petit, amb un bon servei d’autobusos que transporti la canalla amunt i avall i, si fa falta, transportar també persones que s’han de desplaçar per salut. A Suïssa ho fan així i rendibilitzen el servei.
No és fàcil tenir un país ben equilibrat territorialment. En primer lloc s’han de tenir diners i per tenir-los has de recaptar-los, i quan te’ls recapta un altre vol dir que té la clau de la caixa i has begut oli. Després, amb aquests diners s’ha d’aplicar el principi de la solidaritat destinant part d’aquests ingressos provinents de zones de màxima recaptació a altres de mínima, però sense perdre de vista un altra principi bàsic: el de l’ordinalitat. Mai una zona “rica” ha de quedar per darrere d’un “pobra” després de ser solidària. Això és el que ens passa amb el repartiment que fa Espanya. Catalunya després de passar per la taquilla es queda per darrere d’altres autonomies que han estat subvencionades i és fotut veure com aquí no pots donar serveis que es presten a altres llocs… amb els teus diners.
Un altre exemple: Als anys 40 la Vall d’Aran era un lloc amb un renda baixíssima que es passava mig any incomunicada amb la resta del país; el Port de la Bonaigua quedava tancat per neu i el túnel no estava acabat. Un exemple d’equilibri territorial nefast. Els habitants de la vall havien de recórrer a França per anar a escoles mitjanes i superiors, a hospitals… Estaven abandonats i a l’Espanya de Franco se’ls en fotia. El 1964 es va obrir l’estació d’esquí de Baqueira Beret i les coses van canviar a tota màquina. Una inversió econòmica, una sola inversió va capgirar la trajectòria de tota una comarca… amb només un problema: va ser una inversió privada quan hauria d’haver estat pública. Les estacions d’esquí franceses dels Alps estan controlades pels municipis —i mira que el país veí és centralista— però el repartiment de riquesa és força diferent al de la vall; tot i així benvingut re-equilibri.
Amb tot el que he exposat pretenc dir que en un país modern els seus ciutadans han de tenir serveis a l’abast visquin on visquin, i si hi ha una zona del extrem geogràfic amb pocs habitants, lluny dels centres importants, on no hi cap un hospital hi ha d’haver un helicòpter a disposició per trasllats urgents, mentre s’estudia com aconseguir millorar la falta d’igualació perquè els seus habitants no abandonin la zona i es converteixi en un erm. I això també val per a les ciutats. No podem permetre que expulsin als veïns de la Barceloneta per la pressió turística perquè és injust i entre altres coses, quan ja no quedin pescadors i veïns “autèntics” el barri perdrà atractiu turístic i serà abandonat. Acabo, no hi ha equilibri territorial sense recursos i mentre no tinguem un estat propi no podrem decidir on els apliquem per la senzilla raó que no els tenim.
L’equilibri és molt delicat i costa molt poc de desequilibrar, sinó pregunteu-ho als equilibristes (i disculpeu les redundàncies).
Josep M. Ribaudí