Època apassionant

0

Si després de la manifestació del 10 de juliol del 2010 no va passar absolutament res, després de la de l’Onze de Setembre d’enguany, s’ha entrat en una dinàmica que transformarà la realitat dels partits polítics catalans i, suposo, dels espanyols. Sorprenentment per a molts, el president de la Generalitat ha agafat la voluntat expressada al carrer per milions de catalans i ha portat la reivindicació fins a Madrid. Ho ha fet d’una manera tan seriosa que els dos grans partits majoritaris -i també els més espanyolistes- s’han quedat literalment sense cap argument. Mas ha posat sobre la taula allò que deia recentment en una entrevista que li vaig fer al diputat de Solidaritat Alfons López Tena “La Independència ha vingut per quedar-se”. Així, passi el que passi, els propers mesos i sobretot després de les eleccions del 25 de novembre, la voluntat independentista dels catalans no variarà i arribar a ser un nou estat d’Europa, només és qüestió de temps. Acabem de veure i viure el suïcidi polític del PSC que a Madrid fa el contrari del que diu a Catalunya i les seves sigles, cada vegada més sembla que siguin “partit sense criteri”. El PSC és l’únic partit que no es conforma en perdre quan hi ha eleccions, sinó que també s’esforça en perdre quan no n’hi ha. No ha fet primàries, no ha fet un bon relleu de direcció i ara està absolutament desnortat, demanant una reforma constitucional que no acceptaria mai el PSOE. Com també estan fent un galdós paper els dirigents catalans de PP, als quals ningú no els demanaria un posicionament sobiranista, però almenys cal exigir-los respecte democràtic. Ha faltat una crítica clara i contundent a la sortida de pota de banc de l’exlíder del PP a Catalunya Alejo Vidal Quadras que va demanar la intervenció militar contra els òrgans de govern de la Generalitat de Catalunya. Tenint en compte que és una institució plenament constitucional, algú del PP s’hauria de desmarcar d’Alejo. I més quan en privat la majoria es queixen del caràcter fatxenda d’aquest individu. Després de les eleccions del 25 de novembre el panorama polític de Catalunya variarà molt. Els líders que no sàpiguen situar els seus objectius -i el seu funcionament intern- en el camí de servir al país, estan condemnats irremeiablement a la desaparició i estic segur que dintre de 12 mesos, moltes de les cares que avui copen l’actualitat política hauran desaparegut. ERC ja va fer el canvi fa més d’un any i està en una etapa de creixement. Artur Mas ha anunciat que un cop assolits els objectius nacionals de Catalunya, no es tornarà a presentar com a candidat a presidir la Generalitat. Reagrupament sembla anar per a situar-se a l’òrbita de CiU, en un exercici d’incidència real en la política catalana, malgrat el seu reduït tamany en nombre de militants i de vots. Els ciutadans de Catalunya estem assistint a una època de grans canvis que, quan passin uns anys, ens permetran recordar-ho com els més veterans recordem la Transición Española, que va anar com va anar, on Catalunya en va ser el motor. L’esperit conciliador i democràtic dels líders catalans i de d’esquerres va quedar malmès per la intransigència dels residus del franquismes. Que no ens passi el mateix ara i puguem dir amb orgull: jo hi era!. Jaume Singla