Entrevista a Teresa Puig, actriu i presidenta de La Casa dels contes, a Gràcia

167

“Si l’art no ens emociona, no té cap sentit”

Soc actriu, nascuda a Igualada, i després de fer actuacions per tot arreu, des de fa uns mesos m’he tirat de cap a un nou projecte: La Casa dels contes que vol ser un espai obert a tothom, al barri barceloní de Gràcia, amb la màxima llibertat.

Què és La Casa dels contes?

És un espai on es presenten contes, es fan activitats relacionades amb la literatura, es presenten artistes, es fan tallers per a infants i per a adults. També fem presentacions de llibres, recitals de poesia regulars o fem contes sense paraules. Ara estem presentant un espectacle de titelles sense paraules on són els gestos dels titelles els que expressen el text. Els divendres i dissabtes fem actuacions per a adults i els diumenges els destinem als infants.

El local està ubicat al barri de Gràcia. És un equipament veïnal?

És de tota la ciutat i de més enllà. Ens hem inventat un nou format que anomenem “America cuenta” per conèixer la tradició americana dels cuenta cuentos. Donem oportunitat a narradors de diferents països a explicar contes del seu país. També tenim un actor italià que es vol presentar al públic de Catalunya al nostre teatre

Als infants els feu elaborar els seus contes?

Els infants, per joves que siguin, són cada vegada més exigents. Els interpretem els contes molt ben elaborats buscat tots els recursos per captar la seva atenció. No es tracta de recitar de memòria un conte, sinó de treballar-lo i acostar-lo als més joves.

Com es passa d’un conte escrit a un conte interpretat?

Actualment estic fent un espectacle a partir de contes de Mercè Rodoreda per adults que va sorgir del projecte pell sensible d’Igualada. Són contes molt bons per a llegir i la complexitat és passar-ho a llenguatge representat a l’escenari. Has de fer arribar tot el sentiment de l’autora fins al públic.

Tens vocació i formació d’actriu. Com has arribat al conte?

He treballat d’actriu amb diversos grups i en diferents ciutats, he estat a La Fura i he fet teatre cabaret a Madrid i va ser a partir de la biblioteca de Santa Margarida de Montbui que em va encomanar fer contes per a infants que em vaig adonar del potencial que té i la independència que dona quan pots treballar amb els teus propis recursos escènics. L’actor ha d’emocionar a partir d’un text i uns gestos. Si l’art no ens emociona, no té cap sentit. Per ajudar a la integració dels nouvinguts vaig fer una recerca de contes i llegendes tradicionals catalans –a l’Anoia n’hi ha moltíssims- al voltant dels castells. He pogut treballar per tot Catalunya amb els infants, a través d’un programa de la Generalitat. També he fet treball amb adolescents a l’escola. Costa molt que els joves llegeixin i els contes és una forma que ho facin. D’altra banda he trobat joves que només han parlat en català quan han representat un personatge d’un conte. Identificar-se amb una llengua, és bàsic per integrar-se en un país. D’altra banda hi ha qui considera el conte com un gènere menor i això és fals.

Tot i que hi ha molta feina a fer en el camp de la cultura popular, el més difícil és mantenir-se econòmicament?

La cultura sempre s’ha tirat endavant gràcies a la voluntat dels artistes. Un espai petit és difícil de mantenir, però més fàcil que el Teatre Nacional. La nostra associació viu de les aportacions dels socis, les entrades del públic i algun ajut puntual que ens han atorgat, sempre a partir d’un projecte concret. Per sort tenim molt bona acollida de públic i els artistes que venen a presentar-se aquí, són molt interessants. Fem espectacles tan propers i en un espai tan petit que es fàcil captar l’interès del públic de totes les edats.

Costa captar l’atenció dels infants?

Estem en l’època de la imatge i, a diferència d’anys enrere, ara hi ha molts més infants amb hiperactivitat. La tecnologia ens permet enviar missatges contínuament i ens manté sempre en tensió. A la Casa dels contes busquem els instants màgics que puguin fascinar als infants a través de recursos escènics, senzills i directes.

És diferent quan fas un espectacle per a adults?

És una mena de taller obert, amb el públic a tocar –hi caben menys de quaranta persones- i sovint t’arrisques a fer coses que no saps com sortiran. Ara preparo un monòleg de Montserrat Roig. El que he après és que en aquesta feina cal ser molt humil. Cada nou text és un nou repte. Per fer un espectacle de seixanta minuts, has d’invertir moltes hores de treball previ. Com més fresc i improvisat vols que sigui, més hores de preparació necessites. Vull recuperar el text de Feliu Formosa que a banda d’un gran intel·lectual, li devem les millors traduccions del teatre alemany que tenim.

Vius a Barcelona però mantens casa a Montbui?

Soc un vaig i vinc entre Barcelona i Montbui. Per dedicar-te al teatre necessites estar en una ciutat on hi hagi molt públic potencial.

Estar concentrada en aquest projecte, no exclou que et puguin contractar per exemple a l’Anoia?

L’Anoia és molt propera a Barcelona pel que fa a distància i per a mi es un espai que porto sempre a dins perquè, en formo part.

Jaume Singla