Entrevista a Sílvia Munt, actriu i directora guardonada al Zoom 2017 per “Vida Privada”

18
© Carmel·la

Una conversa amb l’actriu i directora catalana guardonada amb el Premi Millor Direcció del Zoom 2017, per “Vida Privada”.

Un edifici modernista del carrer Major de Lleida ha estat el decorat més encertat per a l’escenificació de la majoria de les seqüències de “Vida Privada”, al costat de les cases Duran i Dalmases, de Cervera i el Castell de Montcortès, als Plans de Sió, ambdós localitzats a la comarca de La Segarra. “Vida Privada” és una adaptació televisiva d’uns cent setanta minuts (dos capítols), basada en la novel·la homònima de Josep Maria de Sagarra i dirigida per Sílvia Munt; una producció d’Oberon Cinematogràfica i Televisió de Catalunya, amb la participació de l’ICEC del Departament de Cultura de la Generalitat.

I, ara “Vida Privada”, del gran Josep Maria de Sagarra. Per què una adaptació fílmica tan ambiciosa?

Francament, em reconec molt agosarada. He de dir que, d’entrada estic molt satisfeta amb aquest projecte, doncs està basat en una de les novel·les més importants de la literatura catalana contemporània. I, a més, em permet accentuar que es tracta d’una obra plenament vigent, especialment pel fet de referir-se a l’ambigüitat en la manera de ser i comportar-se de l’individu, amb totes les maniobres i complicitats que es posen en joc. A resultes de com són els éssers humans, amb “Vida Privada” he intentat i –sense pretensions- penso que ho he aconseguit fer el gran pas d’obrir de forma sigil·losa i discreta una finestra per a observar què passava dins de les dependències més secretes d’aquells embolcalls del luxe i l’ostentació de la família Lloberola, tot descobrint pas a pas la intimitat d’uns personatges complexos, ambigus i amorals.

La Coral Cruz manté força “l’esperit” de Sagarra en aquest guió, oi?

Per descomptat! Realment, jo apunto a què és un guió molt fidel a l’obra original. Si bé la novel·la retrata, a partir de tres generacions d’una mateixa família, la decadència de l’aristocràcia barcelonina de principis de la dècada del 1930, en un moment políticament crispat i trèmul, a cavall de la davallada de la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la Segona República. El guió se centra en aquell context històric i, circumstancialment en les darreres hores de la vida del marquès de Sitjar i de Vallromana, Tomàs de Lloberola; el cap d’una influent nissaga que no pot encaixar veure esvaït el seu univers de prosperitat i és incapaç d’acomodar-se als nous temps. La inevitable ruïna d’aquest cap de família destapa les misèries humanes dels seus dos fills: el Frederic, el primogènit, un home sense ofici ni benefici, habituat al joc i al sexe; i, l’altre, el Guillem, un jove cobdiciós, corrupte i sense escrúpols, recelós de recuperar els privilegis perduts. I… és al voltant d’aquests dos personatges que s’ha anat teixint aquesta pel·lícula que, de fet, és la crònica d’un moment històric de Catalunya, i en concret de la Barcelona de l’alta societat i de la més baixa, que viuen les convulsions d’uns profunds canvis socials i polítics, i -com no- econòmics.


Tanmateix, Sagarra va situar l’acció a la gran Barcelona. Com és que has cercat espais de rodatge per a aquesta adaptació televisiva a les terres de Ponent?

Un rodatge a Barcelona resulta cada cop més complicat: hi ha molt de trànsit, la ciutat està saturada de rodatges i sobretot de turistes; i, en conclusió tot acaba sortint molt més car. A la vegada, he de dir que també em feia gràcia contemplar altres alternatives i altres indrets; així com gaudir de l’experiència d’entrar en contacte amb una gent potser més lliurada a l’afectuositat perquè no està tan marcada per l’estrès i les rutines de la capital catalana. De retruc, la franja, crec que ha estat una localització -cinematogràficament parlant- bastant silenciada; penso que es mereixia ja una certa atenció com a espai fílmic; amb una gran riquesa d’escenaris i espais susceptibles de ser descoberts.

Tanmateix, has descobert un insòlit racó de Catalunya, el Castell de Montcortès.

És un indret fantàstic, únic i certament poc conegut. Als Plans de Sió, a la comarca de La Segarra, se t’imposa aquesta majestuosa fortalesa medieval, situada aïlladament a la part més alta de la població de Montcortès de Segarra, damunt d’una gran cinglera. Entenc que ha estat un bon escull, no solament com a plató cinematogràfic, sinó com a entorn indispensable per a endinsar-te en aquelles hisendes rurals que havien estat l’origen dels Lloberola. En aquest entorn s’hi podia representar l’ambient de soledat i aïllament, però d’una esplèndida bellesa, que havia d’acollir el deler de pau i tranquil·litat de Frederic Lloberola.

Amb aquesta producció has pessigat magníficament d’entre tants personatges de la novel·la només a uns quants que s’esdevenen capitals. Què volies explicar? I, suposo que t’hi ha ajudat aquest gran planter d’artistes…

Òbviament, jo, volia centrar-me en la història dels germans Lloberola, hereus d’una de les famílies més influents de la Barcelona de les primeres dècades del segle passat. Però, a la vegada no podia esquivar de reflectir aquell món de prostitució, xantatges, enganys i passions prohibides; tot una il·lustració de la sòrdida i implacable realitat d’una Barcelona en decaïment de principis i valors. I, per a aquesta darrera fita, estic més que encantada amb el sensacional duel interpretatiu d’aquest gran planter d’artistes –com tu dius- integrat per Francesc Garrido, Pablo Derqui, Àgata Roca, Pedro Casablanc, Pep Cruz, Aida Folch, Maria Molins, Diana Gómez, David Bagés, entre d’altres.

Carmel·la Planell