Entrevista a Mossèn Valentí Miserachs, compositor de capçalera de l’Església catalana

46

La revista Catalunya Cristiana, qualificava a Mossèn Valentí Miserachs com “el compositor de capçalera de l’Església Catalana”. I no li falta raó car entre oratoris, cantates i peces més petites, el seu catàleg de composicions fàcilment pot arribar als mil títols. Ara mateix treballa en l’oratori, Diàleg patriarcal per a la diòcesi de Vic.

A Roma i pel que fa al seu sacerdoci, és el Camarlenc del Capítol de Santa Maria la Maggiore. Acaba de celebrar les seves noces d’or sacerdotals. L’hem anat a trobar a Sant Martí Sesgueioles, la seva vila nadiua per a conèixer les seves opinions.

Quan va descobrir la seva vocació sacerdotal, s’imaginava que tindria tanta transcendència en el camp de la música sacra i l’estructura vaticana?

De cap manera. Crec que des del moment del bateig ja tenia el germen de la vocació. Quan tenia onze anys i estudiava música, va venir en visita pastoral al meu poble el bisbe Ramon Masnou i em va convidar a anar al seminari. “Si t’agrada la música, et garanteixo que al Seminari podràs aprendre tanta música com vulguis”, em va dir. Recordo que el primer any al seminari ja em varen posar a tocar l’harmònium. Quan tenia temps lliure remenava papers a l’arxiu i vaig trobar unes partitures d’un compositor anomenat Licinio Refice que eren molt complicades de tocar. Aquest músic era el mestre de Capella de la Basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. Qui m’havia de dir que amb el temps jo acabaria en el mateix lloc que ell! Els camins del Senyor són imprevisibles.

També va estudiar a Bilbao.

L’any 1961 em varen enviar a estudiar al seminari de Bilbao per seguir-hi un curs de lletres grecollatines. L’any següent em varen enviar a la Universitat de Comillas però no m’hi vaig trobar bé. Així com a Bilbao als catalans ens respectaven, a Santander, si t’escoltaven parlar català, et miraven de reüll. Al cap d’un mes de ser-hi vaig tornar a Vic.

Com arriba a Roma?

El vigatà Colomer Munmany donava una beca per estudiar teologia a Roma i me la van aplicar. El segon any, tot i que la beca s’estroncà, com que em cuidava de la música del Col·legi espanyol, em vaig poder quedar a Roma. Acabada la teologia, i ja ordenat sacerdot, el bisbe em va deixar inscriure a l’Institut de Música Sacra i vaig estudiar-hi durant tres anys. Quan era el moment de tornar a Vic, el meu mestre Armando Renzi, que era director de la Capella “Giulia” del Vaticà, em va convèncer que em quedés a Roma. Ja havia tocat algunes vegades a la Basílica de Sant Pere i havia composat diverses peces. El bisbe s’hi va avenir complagut. Al cap de poc d’establir-me a Roma amb la meva mare, vaig entrar d’organista a la Basílica de Sant Pere i de mestre de capella a Santa Maria Maggiore. D’això ja fa quaranta cinc anys.

S’ha dedicat a la música sacra en raó del seu ministeri sacerdotal?

Sempre he estat una persona oberta a tots els vents; a més de la música sacra també he composat una òpera, sardanes, música popular…. però no hi ha dubte que ser sacerdot t’empeny cap a la música sacra i religiosa.

Per edat ha conegut set papes. De quin d’ells s’ha sentit més proper?

A Pius XII, no el vaig conèixer personalment. Tampoc a Joan XXIII; el seu estil planer i proper feia respirar aires nous. Quan vaig arribar a Roma, acabaven de proclamar Pau VI, que vaig apreciar molt. Encara tinc gravada la força i la dolçor de la seva mirada. Remirant els documents del Concili, m’adono que els sacerdots del meu temps som homes de Pau VI. A Joan Pau I el vaig saludar una vegada, però només va viure un mes. Amb qui més contacte he tingut ha estat Joan Pau II, amb qui vaig col·laborar en diversos aspectes des de l’Institut de Música Sacra. Quan fa uns anys vaig anar a Cracòvia on era arquebisbe Monsenyor Estanislau, que va ser secretari de Joan Pau II, em va dir: “Santo Padre La stimava molto”. Em va sorprendre que encara em recordés i que el Papa li hagués parlat de mi. Amb Benet XVI hi vaig tenir molta relació… quan era cardenal. Teníem el projecte de fer un organisme autònom de música sacra i quan el varen elegir Papa vaig pensar que per fi el tindríem, però va aparcar el projecte i encara ara no existeix aquest organisme. Ara estic molt apartat de la Cúria i només em dedico a la Capella de Santa Maria Maggiore, on tenim el projecte de tornar a recuperar el Capítol, després de cinc anys de pràctica suspensió.

Què és Santa Maria Maggiore?

És una de les quatre basíliques majors de Roma, que tenen categoria de Catedrals papals. La primera és Sant Joan de Letrà que des del temps de Constantí és la seu del Bisbe de Roma. La segona és Sant Pere del Vaticà, que és del Renaixement, i per a construir-la van enderrocar la basílica constantiniana. L’altra és Sant Pau Extramurs que queda a les afores de Roma. Santa Maria Maggiore és l’única que queda de l’època de Constantí. És una basílica paleocristiana i encara es poden veure els mosaics i les columnes del segle V. Té una acústica excepcional. Nosaltres hi cantem sense micròfons i se sent per tot el temple. És la més harmoniosa i la més petita de les quatre. Té un enteixinat de l’època de Roderic de Borgia que va ser arxipreste de Santa Maria abans de ser Papa amb el nom d’Alexandre VI. Està daurat, diuen, amb el primer or que va venir d’Amèrica.

Hi ha separació entre el Vaticà Estat i l’estructura de l’Església Catòlica?

Hi ha tres nivells. El Vaticà com a Estat, que permet el reconeixement del Papa com a sobirà, i que li garanteix la independència respecte dels estats. Després hi ha la Cúria romana que té cura de la organització de la Santa Seu. Després hi ha l’Església espiritual.

La música ens acosta a Déu?

En hi pot acostar. És un instrument molt potent, més que molts sermons. La música és un llenguatge inefable que arriba a l’ànima.

De quines obres està més content de la seva vasta producció?

Potser dels oratoris. Un pare estima tots els fills perquè han nascut en moments molt determinats. Estimo molt la música del Pessebre dels Prats de Rei i estimo molt l’oratori Beata Virgo Maria. Qui no estimaria Mil Anys d’Igualada? O Pau i Fructuós de Tarragona? O Noces de Sang de Solsona…?

Els sacerdots cobreu drets d’autor?

De la música de culte no. De les obres que s’interpreten en concerts tampoc no m’arriba gran cosa, sobretot de la música executada a Catalunya. Potser l’atribueixen a un altre compositor.

Segueix composant?

I tant! Tinc la sort que a Catalunya, i també a Itàlia, em van fent encàrrecs de tota mena. Tinc ganes d’acabar l’oratori del Bisbat de Vic Diàleg patriarcal, amb text a cura de Mossèn Josep Ruaix, però em van arribant encàrrecs que em retarden.

I tocant?

Toco poc. He fet molts concerts d’orgue, però ara no tinc gaire ganes de continuar fent-ne, més enllà dels que faig per a cercles d’amics, com, per exemple, cada any a Ulldemolins.

Com es veu Catalunya de Roma estant?

Ara es comença a veure. Els catalans viatgen molt a Roma i els italians venen a Catalunya. Han descobert que hi ha una altra llengua, una altra forma de fer, i es va obrint camí.

Hi ha molta música perduda en arxius?

Moltíssima. No sóc musicòleg ni recercador d’arxius, però cada dia apareixen partitures desconegudes. A Santa Maria Maggiore mateix, hi ha a l’arxiu capitular, armaris plens de música inexplorada.

Quantes vegades ve a Catalunya?

Moltíssimes. Tot el juliol el passo a Sant Martí, que té un clima sensacional. No he deixat mai de venir per Sant Valentí; en canvi les festes de Nadal i Pasqua, les he de passar sempre a Roma. Pel maig vinent he de donar una conferència a Barcelona.

Com es defineix: com a sacerdot, músic, organista…?

Tinc la sort que puc conjugar totes les meves vocacions en una activitat. Cadascú de nosaltres es troba en una situació pròpia i intransferible. Jo puc desenvolupar dues vocacions a través del sacerdoci i això és una sort immensa.

Tornem al principi, què li varen dir els seus pares quan els va anunciar que volia ser sacerdot?

No hi varen posar cap pega, al contrari. La mare, com que jo era el petit dels germans, tenia por que m’enyorés i no m’adaptés prou bé a l’austeritat del seminari, i va intentar sense èxit de retardar la meva marxa. Fins i tot el bisbe Masnou va escriure al Sr. Rector demanant-li que m’hi deixessin anar.

Jeràrquicament de qui depèn: de Roma o de Vic?

Jurídicament estic incardinat al Bisbat de Vic, però com a Canonge de Santa Maria Maggiore, per nomenament del Sant Pare, tinc l’obligació de residir a Roma.

Jaume Singla